Fa anys que vaig conéixer a Salvador Vendrell, amb la passió d’aquells
que admirem els mestres. Els autèntics Mestres, que no els professors. Els
primers són d’altra pasta. Fa poc, em vaig assabentar que havia guanyat el
Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2013 amb la seua primera obra narrativa, Quan truquen de matinada, i no em vaig poder estar de comprar-la.
M’enfronte a aquesta obra com m’agrada fer-ho
amb totes – novel·les, pel·lícules, obres teatrals, etc. -, a cos nu, posant-me
a l’extrem del barranc i fitant-lo amb una visió ingènua i verge. Amb el
coneixement dels dos únics paratextos que necessite saber: Quan truquen de matinada i Salvador Vendrell.
Segurament,
si m’hagués assabentat d’algun altre, com l’època històrica de la qual es
parla, mai l’haguera llegit. Ja hi han contat tantes coses d’aquesta etapa
negra que m’ha deixat de cridar la curiositat. I, aleshores, haguera perdut l’oportunitat de
descobrir un text dolcíssim que regalima valors, amor, sentiments... tots ells recoberts amb la passió de qui ha viscut i estudiat aquells temps.
No faré com altres que per parlar d’una obra tenen
la necessitat de resumir-la, desgranant-ne gran part del fil conductor i
arribant a la molla de l’os. No. Els meus comentaris sempre són oberts a la lectura
del futur lector de tarannà curiós que, com em passa a mi mateix, li agrade anar llevant la
corfa de l’assumpte fins a arribar al cor, donant-li les mossegades allà on ell
creu que les ha de donar i no on li han dit que ha de donar-les.
La història parteix d’un passat, ens mostra un
present i, per què no? També assenyala un futur que als valencians se’ns esdevé ben
incert, encara que les últimes enquestes ens diguen que potser prompte
canviarà.
La lectura esdevé fàcil, sense giragonses innecessàries;
propera. Crua; com sempre són els fets. Els protagonistes estan deixats caure en
llogarets que ens són comuns. Molt comuns: Sueca, Gandia, València, Alacant...
Entrem en un món de canvis d’estil en l’escriptura,
de flash backs sobtats, d’històries començades “in media res”, per capficar-nos
en tres espais temporals claus en la
vida dels protagonistes, però que han marcat també la història del nostre
poble.
Una lectura entretinguda, farcida d’aclucades
d’ull – de vegades, d’ull menut – i que, amb aquest recurs, ens porta sovint a un fi humor casolà o, al contrari, malauradament
i magistralment, a la tristesa d’un temps perdut. D’un temps de perdedors. És, no obstant això, el plaer de llegir una
història comuna des d’un vessant riberenc – de la Ribera del Xúquer- ; la part
pel tot.
Vendrell domina l’escriptura i decideix
dibuixar amb tendresa la memòria d’uns temps passats embolcallats amb la maduresa literària
que solament un escriptor experimentat i ben llegit pot portar a terme.
Quan
truquen de matinada referència obligada a Què volen
aquesta gent que truca de matinada? De Maria del Mar Bonet. Un títol musical
que ens remet a una època grisa i a uns sentiments, que tot i que alguns no hem
viscut, són els del poble valencià; aquells que trucaven de matinada no
portaven res bo.
Un bon llibre per regalar hui, dia de sant
Jordi. Un gran llibre per entendre’ns un poc més als valencians.
V.S.M, 23-04-2014.
No hay comentarios:
Publicar un comentario