La cinquena planta, de Manuel Baixauli.

Mire amb inquietud els apunts que he anat agafant de la lectura. L’aforisme que vaig fer fa poc en altre lloc ho deia: Per Llegir – amb majúscula-  cal tindre a mà paper i boli. La lletra d’aquests apunts es mou a onades pel paper com els vells poemes avantguardistes de Joan Salvat-Papasseit que ens mostrava Salvador Vendrell. La puntuació i les lletres corren boges,  a la manera de formigues estiuenques, d’un lloc a l’altre. Les idees van soltes. Dalt del tot de cadascun dels fulls, l’únic ordre que en puc trobar: Cinquena planta; La cinquena planta.

Si heu llegit algun cop a Manuel Baixauli sabreu que és d’aquella mena d’escriptors que dedica a les seues línies un temps inusual. Un temps, m’atreviria a dir – si se’m permet-, excessiu. No solament ho pense, ho sé. Ell mateix ho ha dit en diverses ocasions, fins i tot ho diu a l’interior de La cinquena planta quan parla de No, Futur, Etcètera... La seua darrera obra dins del temps de la narració – i dins la realitat tangible.

La seua literatura destil·la minuts, hores, dies... Que ha dedicat a arrodonir el text, però també temps dedicat a com dir-ho; a fer-ho natural. Baixauli, no ho oblideu, és un escriptor-pintor. O un pintor-escriptor. Desconec l’ordre. Diu, en una entrevista feta fa uns anys que “la meua manera de pintar és la repintura”. I estic ben segur que la seua manera d’escriure és la reescriptura. La reescriptura com a sofriment; fer i desfer. És, sens dubte, una forma de “refer el passat”. Deia Fuster – més o menys- que tot allò que s’escriu es fa per ser llegit. I Baixauli ho sap bé, i ho treballa amb un llenguatge ric i culte. Amb personatges prototípics: la fisioterapeuta maca, l’infermer de pit i cuixa, el director recte que té mà esquerra per a pacients i familiars, el foll que es fixa cada dia en un mateix punt... Prototípics, sí. Mai, buits. Sempre mal·leables i propensos a l’evolució.  A alguns els dóna el nom dels seus trets propis: laborals com Director, físics com Fix, parentius com Fixia, filla de Fix, Metge, Col·lega, Editor, Col·leccionista... Coneguem, també, alguns llocs importants per a l’acció que, de tan importants com són, han arribat a tenir –quasi. O, sense el quasi- el grau d’un personatge més de l’obra: Sanatori, Ambulatori...

No, la casualitat del reconeixement qualitatiu dins les lletres valencianes – o les catalanes de tots- no és pur atzar. Els premis que ha anat rebent, tampoc. L’últim, segurament el més prestigiós, li’l donen a l’interior d’un tren. De fons, mentre el narrador ens ho conta, estic escoltant –curiosament- S’animal que no existeix, d’un dels millors grups mallorquins de música en català. Ric la casuística de tot plegat i pense que si  filmaren l’obra, aquesta seria una bona banda sonora. L’altra, sens dubte, seria aquella que tocava un vell amb el seu violí; plena de notes llargues.

Baixauli empra el seu “nas de Cleopatra” literari per allunyar-se dels tòpics, també – i ja passa massa sovint- dels típics. Dels típics escriptors valencians novells als quals fa referència Jules Roy “una plaga d’amateurs que creuen que n’hi ha prou de sostindre una ploma per ser escriptor”. D’estil, com pot entendré vosté, no va curt, car ho adoba amb el tractament de la temporalitat de la història: un començament “in media res” que agafa una falsa linealitat. Falsa perquè ens trobem que de tant en tant ens colpeja amb sobtades maçades introspectives – flashbacks, si en voleu-: records, citacions, idees; al·lucinacions, malsons, viatges al passat. Marcats, a vegades, pel nom del personatge que les viu. D’altres vegades, marcats amb una B fent ús de l’estil kafkià. De Kafka. Ens perdem, potser, i necessitem muntar al nostre laboratori mental – dins ‘un crani orofilià- un panell amb cartons per reconstruir la temporalitat. Ho farem, no es preocupe.  Domina la primera persona – del que ho viu- i la tercera – quan veu allò viscut des de fora- per donar-li força al text. Personatges que apareixen i no intervenen més que per contar-nos què han viscut. Personatges, com Astruells, que no existeixen, ni sabem si existiran. Contes, de llargs i de curts.

No posaré, doncs, més el focus en aquesta part perquè vosté puga viure més i millor l’obra. La intriga és millor que la pose l’autor. I ho fa.

Si em deixa, benvolgut lector, pararé ací per explicar que no conec Baixauli. Bé, no és del tot cert, fou en la presentació d’una obra del brillant Sam Abrams on Vicent Alonso me’l presentà. Amb tot, puc prometre – i promet- que no ens hem vist a posteriori per fer cap tracte ni em va pagar un ral per parlar de La cinquena planta. Malgrat aquella primera presentació, ja no coincidírem enlloc més. Bo, ja li passaré la factura la propera vegada.

No ho he dit, però s’ha dit tantes vegades que em sembla que no descobriré gaire bé res; La cinquena planta és una història viva. -el protagonista encara hi és entre nosaltres. El relat d’una malaltia de nom de metge francés, d’aquelles que no coneixes – ni vols-: Guillain-Barre. Una vivència personal narrada, manuscrita i soferta pel mateix escriptor-protagonista en carn pròpia; real. Mentida: ja ho sap vosté. Cap narració és real. En un assaig que vaig fer fa un temps divagava sobre allò que és subjectiu i en vaig arribar a la conclusió que l’objectivitat solament és viva en el precís instant d’arribar la imatge, el so, el palp, el gust o l’olor a l’òrgan pertinent. Una vegada ha passat d’aquest llogaret, esdevenen, inevitablement, subjectius. Amb tot, un relat ja filtrat pels òrgans i, com deia adés, refiltrat fins a l’excés per la ment incansable de Baixauli, no pot ser real. Res d’important pel que fa a la lectura, malgrat que necessari pel gaudi personal: d’ell, de vosté i meu. Però no ens desviem.

Se’ns contarà què ha passat, però – i açò és nou- se’ns contarà, també, què no ha passat. Què no ha passat – amb la transitivitat que el verb comporta-, pel fet que ho ha viscut – de miracle-, doncs la ment li va permetre passar-ho, però el cos l’ofegava ancorat – estàtic- a unes màquines i a un llit d’hospital.

Una recuperació. Corporal; vivia o moria. Una ascensió pausada de l’esperit: del llit a la cadira, de la cadira a les dues closes, de dues a una... Dels ulls, als sons, dels sons a les síl·labes, de les síl·labes a les paraules... De l’infinit a finar, de finar a l’esperança, de l’esperança a la impaciència: “ Ara, si estic amb algú que no vull estar me’n vaig, si hi ha un llibre que no m’agrada me’l deixe, si...”, deia l’autor a TV3. 

Vicent Sapinya Martí (03-05-2014)