Els mots ferits, Salvador Ortells.

Els mots ferits, Salvador Ortells.

No sóc poeta.

Un vell amic em parla d’un poeta suecà que ha guanyat no sé quin premi. Desconeixia la dada, però m’intereressa. Vaig a Sant Pere i allà està l’obra, esperant-me. I és d’aquesta manera com m’arriba el poemari de Salvador Ortells Miralles - diplomat en Magisteri i llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València – a les mans. En llegir-lo em resta el neguit de si el recull de poemes és un crit silenciós dins la foscor de l’obligada solitud del jo literari. O, el que és pitjor, d’un jo en primera persona, de carn i ossos. I cor. Desconec, doncs, d’on naixen els mots, tot i que em fa la impressió – personal- que provenen d’una desfeta amorosa massa real, car la tristor dels sentiments viscuts és la més propera als mots adients, necessaris. Dolorosament adients.

L’emotiva i tendra composició conjuga un estil artesanalment clàssic amb un ritme viu que no deixarà indiferent al lector. Com no ho ha fet amb el jurat del Premi Alfons el Magnànim de Poesia d’aquest any, l’obra ha aconseguit ser seleccionada en primer lloc. Enhorabona.

Si donem una ullada epidèrmica – ja ho he dit: no sóc poeta i no en sé més – podem veure pinzellades de Quevedo dins l’obra. La mateixa estructura d’aquesta Fúries i Penes – hay en mi corazón furias y penas, diria Quevedo – ens fa referència a ell. Però trobarem referències també a altres dels grans poetes de la nostra literatura: Ausiàs March, Carles Riba,  també  lligat a Riba per sempre més, a Vicent Andrés Estellés, Jordi de Sant Jordi o l’aroma d’alguns versos que ens remetran a altres autors. En el cas de March i Riba fa citacions directes i és ben palés. Ara bé, enmig d’aquest dolor trobarem altres lligams, com deia, a aquests i a diferents autors. Com, per exemple, aquell mític Evoque Sunion de Riba, però que Estellés va fer seu amb Jo també evoque Sunion. Aquest Evoque es converteix, doncs, en una fórmula que també emprarà Ortells per mostrar com el jo troba a faltar els moments esmunyedissos que ja mai tornaran o l’escalfor d’uns cossos entrecreuats als quals el destí ha decidit no permetre recórrer – tornar a córrer- camins i horitzons oblidats.

Em quede amb l’esperança final que els cèntims del Premi ajuden al jo, literari o real, real i literari, a trobar el recer que buscava amb el poema. O, si més no, a mitigar el sofriment.  

I amb la ploma afamada he eixugat el tinter

del cor agitat per la fúria cega      

                                   que engendra la pena que em nega i m’ofega.

                                  Tant de bo m’oferira el poema un recer.

                                               

Article aparegut al número 225 del setmanari imprés Suheca.com
Vicent Sapinya Martí.