El mite de "sóc lliure"

Faig classes per a estrangers vinguts d'ultramar, de països on si es quedaven els esperava un futur incert i on ser una veu diferent a les idees del poder els podia costar la gola. Gent que si ens contara la seua història se'ns posaria la pell de gallina solament de saber què s'han jugat per poder arribar a gaudir de poder dir "sóc lliure". Venen a classe i riuen, conten la part més alegre d'allò que han viscut, però en el fons d'eixes rialles es pot veure als seus ulls una tristor amagada, imatges que els venen a la ment mentre riuen. Han estat capaços de deixar família, amics, la terra on nascut, per buscar solucions màgiques a un futur incert enmig d'habitants d'un altre color que amb molta freqüència els miren com a éssers menors. Però ara res podrà esborrar eixe somriure, doncs abans tenien la força, però cap oportunitat i ara tenen més força i més oportunitats. I amb totes aquestes noves possibilitats estan capacitats per a no tindre límits.
Venen cada dia a aprendre valencià quan encara molts d'ells no saben espanyol. Molts cops he de fer de mestre d'ambdues llengües. Són admirables perquè tenen una força diferent que els fa que no caiguen mai. Han passat per allò que cap de nosaltres podria passar mai  ja que no estem fets d'eixa pasta i, així i tot, continuen creixent. Volen aprendre més i en realitat no els cal perquè ja saben molt: parlen la seua llengua mare, parlen altres llengües com el francés o l'anglés, es comuniquen perfectament en espanyol i ara volen aprendre valencià. La seua pell és d'un altre color, però saben que si aconsegueixen parlar de tu a tu amb qualsevol de nosaltres tenen més a prop el sentir-se un valencià més i no pararan fins a aconseguir-ho. Mai ho han fet. Ja s'han jugat la vida tantes vegades abans per aquest somni que no pararan ja mai.
Ara bé, estan enganyats. Ser com nosaltres no és ser millor, si saberen tot allò que porten dintre, si valoraren com són, segurament veurien que són millors. Són lleons que lluiten i lluiten. Acaben de les seues feines i venen al curs, cansats després d'un llarg dia de treball i, tot i això, il·lusionats com un nen que veu el seu somni acomplir-se.
I nosaltres, propietaris de somnis ja difusos en la boira del temps, tenim totes les avantatges del primer món per ser únics. Vivim en un país on les llibertats ens han estat donades i no les hem hagut d'anar a buscar allà on estaven. Aquestes llibertats que hui tenim costaren moltes vides en el passat, vides que és difícil que els joves recordem. Ens ensenyen història, però el mateix terme "història" remet a un passat no viscut, amb la part de menyspreu que té tot allò que nosaltres mateixos no hem viscut i, per tant, no aconseguim comprendre.
Els somni d'aquells a qui se'ls vetaren les llibertats fou el poder gaudir "d'unes" llibertats. El nostre país ha passat per una època obscura, d'explicació complicada, amb una dictadura que menyspreava les llibertats de l'individú, però també dels col·lectius. La nostra llengua - i com no, la nostra cultura- forma part d'un d'aquest col·lectius que van sofrir el règim franquista. Aquesta llengua va rebre tants i tants cops durant eixos anys que va acabar morada, contar la gent que va viure amb la corda al coll, o la que va morir amb aquesta mateixa corda al coll, per defensar la pluralitat cultural entre cultures veïnes i germanes, entre amics i familiars, seria hui impossible, més que res perquè aquells que van fer d'aquella època una de les ignomínies més gran de la història recent van fer per amagar i destruir els seus covards actes.
I tot el que hem patit com a cultura passa ara per la trista cesura de l'oblit quan ens conten com després de tants anys d'estar amb contacte amb la nostra mateixa llengua per mitjà de la televisió ara desapareix. Per a què van morir tantes i tantes persones? Milers de persones van lluitar per unes llibertats -la de comunicació també està immersa dintre d'elles-, de forma que hui som el que som per aquelles persones anònimes - i no tant- que van fer front a un règim que ens escanyava com a col·lectiu, però també com a individus. Si aquelles persones que ens governen tingueren un mínim de respecte a aquelles persones que van somniar un dia que un món millor era possible no gosarien de fer allò que fan encontra cultures germanes.
En València, en Sevilla, en Galícia, en Barcelona, en Madrid, en Bilbao... ens sentim espanyols que formem part d'un mateix estat, un estat que conté diferents cultures, diferents llengües i que pot conviure perfectament unit perquè per a aquest fi lluitaren. No per tenir unes mateixes idees, sinó simplement per poder tenir-les.
No sembla comprensible que en un estat multicultural s'impulse el tall de vincles entre cultures germanes que comparteixen uns orígens i una llegua. Que això passés en l'época del dictador podria tindre una explicació  - que no té cap mena d'explicació lògica tot i tenir-ne una. Ara bé, que als nostres dies es tanque una televisió com TV3 ens mostra que algunes persones han oblidat els motius pels quals es va lluitar un dia. I d'això no són culpables ells, d'aquest fet som culpables tots. I ho som perquè callem, perquè no alcem la veu. Malauradament la història ha demostrat que quan un poder es sent tant poderós que ningú li porta la contrària, que fa alguna cosa i tothom calla, és quan han aparegut els poders absolutistes i dictatorials.
I ja estem sotmesos a aquests poders dictatorials - no ens enganyem - des del mateix moment que no tenim altre remei que votar solament a dos partits per a governar-nos, la cosa ja va malament del tot. Sí, hi ha més partits, però tots sabem que si votem a altre partir servirà més poc de res. Tenia l'altre dia una petita discussió sobre qui era millor per governar a Espanya, vaig defendre la meua postura fins a les últimes conseqüències, com no? Deia Fuster que quan discutim amb algun altre no fem res més que reforçar els nostres arguments - o una cosa així.
Doncs jo no, acabada la conversa em vaig adonar que si aquells que ara ens governen - que són els més roins que ens podrien governar actualment- no han estat fets fóra encara, és perquè aquells que els han de fer fóra són igual o pitjors.
I, com deia, són poders dictatorials perquè manen, fan i desfan, al seu gust sense que ningú puga dir-los res. "Tot per al poble, però sense el poble". Eixiran del govern però tornaran als quatre anys, sinó ells els seus amics, és a dir, ells mateixos amb les mateixes idees.
Ja jo he dit, els culpable som nosaltres. Hem oblidat tots aquells que van lluitar per arribar a un somni que hui no s'ha acomplit. Els immigrants que venen al curs creuen que venen a un país lliure on viure millor i no estar sotmesos a un poder i s'han enganyat de país. Ja fa molts anys que estem sotmesos a un dictador com el del seu país, que cada quatre anys té una cara diferent i que ens diuen que cada cop que canvia de partit porta unes idees diferents, però que al cap i a la fi és tot el mateix. Si nosaltres tinguérem la mateixa força de lluita que aquells mateixos amics, si agafarem la barca i ens arriscarem a passar l'estret marge d'aigua que ens escanyoleix, que ens separa de ser lliures a estar oprimits, que ens divideix entre germans pel fet que a ells els ve de gust enfrontar-nos els uns amb els altres, tallar-nos els vincles comunicatius i crear un clima de crispació dintre d'un mateixa família, aleshores seriem realment feliços i també riuríem. I ho faríem amb un somriure a la cara i una tristesa als ulls recordant tots aquells moments que hem hagut de passar fins arribar a la terra que ens fa lliures i que ens permet aprendre el nostre propi valencià, potser aleshores com fan els nostres nous amics podríem pensar "sóc lliure".

Voltaire va dir: "No m'agraden gens les teues idees. Ara bé, lluitaré aferrissadament per què pugues dir-les."

V.S.M (24-02-11) El mite de "sóc lliure". (Text no acabat, a falta de revisar)