Relacions 2.0

Acabe de veure aquest magnífic documental i que, com diuen ells mateixos, és un "documental raro" que parla sobre les relacions a distància, comparant present i passat del tema.
Eugeni, un jove que manté una relació amb Mari, compara la relació que ell ha mantingut amb la seua parella amb la que mantingueren el seu pare i la seua mare quan eren joves. Els primers estan separats per l'Atlàntic, ja que Eugeni està a Colòmbia, els seus pares estaven separats per la "mili", el servei militar obligatori que tot jove havia de fer abans de l'any 1999 i que finalment - i gràcies a Déu- va acabar.
Aquesta ficció toca molts pals que crec que serà millor que jo no els toque per a qui tinga ganes i temps de veure el documental (enllaçat a sota del meu escrit amb el permís dels autors).
Sí diré que hi ha un tema que m'he preguntat moltes vegades i amb el qual estic d'acord, tot i que es comenta poc, evidentment aquest documental no tracta d'aprofundir en cadascun dels temes de què van parlant. La qüestió la trau el pare d'Eugeni quan diu que la diferència entre cartes/epístoles i "Skipe" - tot i que jo englobe tota mena de telecomunicació instantània, usant telecomunicació amb l'essència de la paraula- és que les cartes estaran sempre ahí per tornar-les a rellegir - que és "la millor forma de llegir". A diferència de les cartes les comunicacions instantànies són efímeres, és veritat que podem veure-n's al moment, sentir l'altra persona més a prop, escoltar la seua veu... podem -com fan els protagonistes- gravar totes les converses, amb tot això, mai serà igual. Les cartes estan fetes per ser llegides en un altre moment, són creades amb la seguretat que aquell futur lector no les llegirà minuts després. Crec recordar que eren els romans els que quan escrivien cartes parlaven en passat, doncs sabien que aquells futurs lectors anaven a llegir la carta molt de temps després; potser mesos o, en els millors del casos, setmanes.
Les cartes estan fetes amb una voluntat i aquella voluntat, siga amb bones intencions o no, sempre quedarà allí gravada. Anys després podrem llegir aquelles cartes i tenir el sentiment agafat a la tinta, podrem llegir aquell munt de tinta que férem anys abans i quedaran els sentiments, les explicacions en la distància, la voluntat de narrar a aquell que no estava prop una visió, un estat d'ànim, una vivència... que cap mitjà de telecomunicació podrà guardar.
Les cartes tenen una altra cosa, no sé si bona o dolenta, i és que no ens veuen, no cal posar-nos el vestit de gala per a escriure, sabem que el futur lector ens imaginarà, el com ens imaginarà ja dependrà del tipus de relació que tenim. Les comunicacions a distància -les de imatges i so- ens mostren tal com estem en eixe moment, cosa que pot ajudar a transmetre una imatge que no volem.

No volia estendre tant aquest escrit, doncs era solament un xicotet comentari sobre aquest documental que em sembla molt interessant, malauradament i altre cop, aquelles coses que m'agraden em fan parlar i parlar.
ENLLAÇ:
http://www.riberabaixa.info/index.php/inici/1996-el-documental-relacions-20-deugeni-alcaniz-i-mari-carmen-redondo-ja-es-pot-veure-a-la-xarxa