Sanchis Guarner. Un home dedicat al seu territori.

                             Sanchis Guarner. Un home dedicat al seu territori.

Manuel Sanchis Guarner va nàixer a la plaça de l’almoina de València, l’any 1911 i va morir en aquesta mateixa ciutat setanta anys després. Es conegut per la seua tasca com a historiador, filòleg, escriptor, dialectòleg, folklorista, etc.

El meu escrit sobre Sanchis Guarner vol seguir la línia de tot allò que faig, aportar, sumar, però des d’una vessant diferent, des d’una perspectiva que no és per a aprofundir en la matèria, però que tracte amb unes poques pinzellades de dir qui era Manuel Sanchis Guarner, per poder acostar al públic general a aquest homenot de la nostra cultura. No tracta de mostrar res que no podreu trobar en cap altre lloc, ni tant sols de posar alguna cosa interessant. Solament està escrit per dir qui era Sanchis Guarner i què va fer. Potser que alguna persona estarà interessada després en saber més i, aleshores, el text haurà fet el seu efecte. En cas contrari, solament servirà per donar una miqueta de llum a unes ombres que teniu abans de la lectura.

Com tot allò que pose en aquest calaix de sastre no està corregit, podreu trobar mancances d'estil, però ja sabeu que és una de les normes del blog: ser escrit per deixar constància.

Un gran home, per coneixements – humanista, per tant- i aportació, però també per seu caràcter moderat en tot allò que feia i deia, que la memòria d’alguns interessats pretén oblidar, malgrat la seua inestimable perseverança en millorar i acostar la cultura del seu poble a tots aquells que volgueren escoltar.

Alumne de Menéndez Pidal, es desmarca d’aquest. Per exemple, en una carta de Jaume I a Peníscola que altres havien identificat com a mossàrab i ell diu que és procedent de l’aragonès.

Va formar equip, durant els deu anys que va a estar “exiliat” a les Illes Balears amb Joan Francesc de Borja Moll, col·laborant de forma notòria en l’enciclopèdia d’aquest. Allí mateix va fer un estudi sobre el lèxic mariner als països mediterranis. De fet, fou un gran coneixedor sobre el terreny de la varietat de la llengua, enriquit, sobretot, amb treballs de camp.

Però allà on destacà fou en els seus estudis d’història de la llengua, tot i que també té estudis sobre les causes i el desenvolupament de la Decadència al País Valencià o el fracàs de la Renaixença valenciana. A la gramàtica solament aportà una obra recolzada en les normes del 32, però en paraules de Brauli Montoya: “Quina obra!”.

Té, a més, molts més estudis en camps tant variats com el teatre, la literatura provençal, la literatura francesa, la producció literària del segle XX, escriu assajos de diversa temàtica, etc.

Els anys de la transició foren per a Sanchis Guarner el moment de màxima tasca: ajudava escriptors, polítics, alumnes... escrivia i aportava diversos estudis. Cal dir que, òbviament, ell ja era conegut i reconegut anteriorment per tot allò que havia fet. De fet, com apunten en moltes ocasions alguns dels seus amics, ja formava part de la “santíssima trinitat” de la cultura catalana, junt amb J. Fuster y V.A. Estellés. I com vull recordar, va estar tancat a la presó als anys de la dictadura franquista o, com ja he dit, exiliat a les Illes. Però seguim endavant.

Sanchis Guarner fou un dels impulsors del procés d’humanització valencià, això feu que es guanyés molts enemics sobre tot entre el blaverisme valencià. Així és com acabà expulsat de Lo rat penat, la Universitat de València i fins i tot podríem dir que del seu país.

Ara bé, Sanchis Guarner mai va deixar de seguir endavant amb la voluntat de persuadir amb moderació als seus deixebles perquè seguiren allò que ell propugnava, algunes vegades amb encert i d’altres no. De la mateixa forma que tot aquell que presenta noves teories està exposat a que un temps després i recolzant-se de les teories d’ell mateix, un altre les tire a terra. Això mateix és el que ajuda a créixer a la ciència.

Els seus estudis sobre els parlars mossàrabs o sobre els parlars de les Illes Balears han estat clau per a estudis posteriors.

Però si hi havia un punt on Sanchis Guarner parava especial atenció, tot i que no ho mostrava de forma exacerbada, doncs com s’ha dit ell era un home moderat, era en la seua denominació de la nostra cultura. Ell sempre feia ús de diferents formes com “la nostra terra”, “la nostra cultura”, “la llengua valenciana”, “el nostre valencià”... cosa que es va aprofitar per titllar-lo de separatista, quan justament ell pretenia tot el contrari. Volia un model de llengua que es mostrés operatiu de la cultura catalana, però també a València. S.G pretenia acostar la nostra cultura a tothom, sense pors en l’ús del llenguatge, en els noms d’una mateixa cosa. Ell sabia perfectament que el valencià forma part de la cultura catalana, ara bé s’agafava a la idea d’una cultura “policèntrica convergent”. És a dir, una mateixa cultura amb diversos cap i casals – València i Barcelona- que convergeixen en una mateixa idea de cultura pròpia -amb el barceloní com a principal, però no com a únic dominant, ni transformador de les altres varietats- i l’aplicació de les diferents varietats, front a la idea de catalanitat extrema que arriba fins al dia de hui, que podríem anomenar com a “particularista” i està basada en la idea d’un únic referent – en el nostre cas Barcelona. Cal assenyalar que aquesta postura que S.G. agafà del model particular cap al convergent, li va provocar algunes discrepàncies amb el seu amic Joan Fuster, qui no tenia aquesta mateixa visió, sinó que Fuster bevia de la font fabriana, prou més catalanista. Pretenia coordinar la valencianitat dins del conjunt de la barcelonitat i balearitat. Vol una varietat valenciana viva, present a tots els nivells de la societat, sense imposar, però sense estar sotmesa a imposicions.

Aquesta postura oberta cap al català, malgrat que clarament valenciana, aquest tarannà moderat que enganxava i aquests avanços en una idea diferent de País Valencià va fer que el costat blaver el veiés com a un gran enemic. I , evidentment, si hi ha enemics, hi ha un conflicte, ara bé diu Santi Cortés en referència a aquest conflicte: “Era una guerra, d’una sola part, doncs nosaltres no atacàvem ningú” - però a S.G. sí.

A Sanchis Guarner li feren un atemptat amb bomba que no el va matar – també li’n feren un a Joan Fuster.

No el va matar, però sí van continuar atacant-lo amb missatges amenaçants, amb insults, amb articles contra la seua persona, etc.

Va escriure a Manuel Broseta, senador aleshores i un dels màxims opositors contra la seua persona, per fer-li veure l’ambient que s'estava creant i les conseqüències deixa manera d’actuar. Aquest no li contestà. Paradoxalment, l’any 1992 el grup terrorista E.T.A assassinà Manuel Broseta, fent veure que la creació de violència gratuïta no és benvinguda, ni s'ha de menysprear, siga del costat que siga.

Onze anys abans, l’any 1981, havia mort Sanchis Guarner en sa casa i en referència a tota aquella campanya que el va martiritzar fins a eixe dia, J. Fuster va dir “El van matar, sí, no exagere, el van matar”.