.

Sí, ho havia de fer. No podia ser que després de posar diverses entrades la cosa anés així.
Quan vaig començar aquest blog a penes tenia sis o set entrades a la setmana: la núvia, algún amic, alguna entrada perduda...
Mesos després d'una certa continuïtat posant entrades i fent-les públiques, el blog començava a ser poc menys que el carrer Sequial un divendres pel matí. Jo mateix havia anat autotancant-me poc a poc al calaix, fent-me esclau de les paraules. Evidentment, tot allò escrit es crea per a ser llegit -que no us enganyen-, ara bé, la masiva asiduitat de visites al blog -superava les mil visites setmanals- començava a escanyolir-me la intimitat que busque. No debades el títol del blog ho diu ben clar. La idea mai ha estat tindre un públic que entre de seguit. Molt menys la de crear seguidors.
És aquesta mateixa  sensació de ser "seguit"  la qual m'ha portat a no mostrar les meues últimes idees en públic -en privat les coses no han parat- durant un temps prudencial.

L'exposició constant d'idees pròpies i la lectura d'aquestes per part d'uns lectors desconeguts - desconeguts mutuament. És a dir, ni jo els conec a d'ells, ni ells a mi- pot acabar amb la falsa recreació mental d'un jo -jo com a veu que parla a cadascuna de les meues entrades- que no es correspon amb mi. Un jo fals que es mostra com vol ser mostrat o, si més no, com creu que vol ser mostrat. Un jo que parla d'allò que pensa però que no és un jo real i no ho és perquè sap que allò que escriu serà llegit. I serà llegit per uns narrataris que el meu jo narrador creu saber qui són. Malauradament internet té aquestes coses, no podem saber qui és, ni qui és on.

A ningú amb un mínim de pudor - també de respecte a si mateixa - li agrada fer-se nu en públic. El públic es creu convertir en aquell mateix instant en alguna cosa més que un simple lector, passa a ser també jutge de circunstàncies, d'idees, de sensacions, d'una subjectivitat, etc. que no han demanat ser jutjades. Ni per a bé ni per a mal.
I si aleshores s'han convertit en seguidors, amb allò de fanàtic i "perseguidor" que pot comportar, amb els ulls closos per asentir i callar, és pitjor encara. No hi ha res més dolent que un seguidor que està d'acord en tot allò que ressa el seu referent. És, en definitiva, l'evidència que allò més senzill és deixar de pensar per a ser un automat, una titella moguda pels fils de les idees que ha pensat un altre.
Seguidors hi ha i hi haurà en tots els camps. Si existeix un camp que em fa molta nossa és la política, on el referent, aquell que és cap de partit, té la veritat absoluta. On tu, benvolgut futur lector, tindràs l'oportunitat d'aportar una idea diferent - que no oposada- a les d'aquest referent un cop, però no dos, almenys no en un prudent espai de temps.
La segona vegada que mostres la teua oposició certes mirades fugaces et faran entendre que eixa mena de novetats diferents no són benvingudes. Si continuaes perseverant en aportar diferències, el risc d'enemistat haurà estat superat i tindràs l'enemic a casa. O, pitjor, tu seràs l'enemic en la que creus la teua casa.

Però tornem on estàvem i "dejemos" la política "para los enamorados".
Quedava clar que amb aquest panorama, creat solament per la meua culpa, la cosa havia de canviar.

V.S.M

(Posat, però no corregit).