Llegendes valencianes, de Víctor Labrado.

Llegendes valencianes, de Víctor Labrado.

Des del naixement de la humanitat coneguda han existit els mites, les llegendes o els herois. Aquesta tradició heretada tenia el seu mitjà de transport amb el boca a boca; va perviure de trobadors a públic, de contacontes a xiquets, de mares a fills. Estic segur que els mites o les llegendes van començar amb un fet real que, amb el pas del temps, la gent ha anat modificant amb la transmissió del missatge, posant i llevant segons els costums o la caducitat dels fets. És ben sabut que algunes llegendes han corregut durant segles arreu del nostre país amb eixes modificacions o, fins i tot, variant el nom. Com a exemple: Bubota, Bumbota, Bumberota, Mumorota, Marmota, Muserota, Mumaranta, etc. Passa, més o menys, com amb els rumors de poble o el joc aquell del telèfon al qual jugàvem quan érem xiquets.

Aquesta vegada el recull ve de la mà de Víctor Gómez Labrado i, com passa amb els noms de  les llegendes– ell comença a ser-ne una-, també el seu nom ha estat modificat, car  és Víctor Labrado el pseudònim sota el que vosté trobarà l’obra de Llegendes valencianes.

Pel seu títol, l’obra podria passar desapercebuda. Una obra més de llegendes. Un altre recull de la tradició oral que se suma als molts que hi ha. Sí i no. Una obra de llegendes sí, una més no. L’àlbum il·lustrat que ens porta Labrado és una xicoteta obra d’art. I no exagere gens ni miqueta. Si us dic que les il·lustracions són de Francesc  Santana i que l’ha prologada, ni més ni menys, que Joan Francesc Mira, la cosa va agafant un altre caire. Els dibuixos que trobareu i la passió amb la qual s’han elaborat són, de fet, un bon motiu per tindre’l en la prestatgeria. El pròleg de Mira n’és un altre. I ho rematem amb un bon grapat de personatges llegendaris de la nostra tradició, alguns que ens són molt coneguts i altres que ens sorprendran: l’home dels nassos, els nyitols, el Caro, els butonis, bruixes, el cantal Arnau, la Quarantamaula, entre d’altres.

No són personatges que han nascut lluny de nosaltres en països fantàstics o desconeguts. Són llegendes que han viscut entre les parets de les nostres cases. Són els neguits que ha creat la nostra cultura, les pors dels nostres menuts, les advertències valencianes cap el fet desconegut. Qui no coneix a Sueca als butonis el moro Mussa o l’home del sac? Qui no coneix la Quarantamaula? (Si algú no coneix la Quarantamaula us recomane el curtmetratge de terror que va fer un altre suecà, el guionista Ernest José Sorrentino amb la Taca produccions). És, en definitiva, una manera meravellosa de donar a conéixer als nostres fills aquella part de la nostra cultura que les consoles, les xarxes socials i d’altres barreres contemporànies van soterrant.

S’acosten dates propícies per regalar objectes inútils que quedaran emmagatzemats en algun calaix durant anys. És evident que aquests objectes són els que els seus fills o néts esperen, no regalar-los seria tindre al xiquet amb cara de pomes agres una setmana. Ara bé, estic ben segur que si vosté regala aquesta obra, el dia que el xiquet decidisca obrir el món màgic que hi ha al seu interior, gaudirà molt més que amb qualsevol dels altres regals. I com més gran serà, més ho farà.

Article aparegut al setmanari Suheca.com, número 227.