Sobre els "no ens fareu catalans" i els vells.

De casualitat em cau a les mans "El Levante" del passat dilluns i la vista acaba aturant-se a un article del meu benvolgut i admirat ex-professor, Voro Vendrell. Conec Voro fa uns anys i sé que, tot i haver estat al davant de les generacions progressistes, ara està apartat  de la "línia de foc", creant noves ments que s'exposen ells mateixos, fins que tinguen edat per deixar pas a altres noves generacions. Tot i això, acabe immergint-me en la lectura, doncs quasi sempre m'han agradat les coses que diu i quant no ho han fet, ha estat perquè el meu bagatge cultural no ha estat a l'altura.
Començant amb la lectura em sorprèn gratament: es mulla. Es mulla amb un tema poc escaient. "Bé, bé, ací farà sang" -pense. I parla sobre dues de les grans ments del present i com una de les dues ha airejat al món, amb més cara que cul, que de més jove s'empassava per la pedra unes japonesetes menors d'edat. Llegint llegint s'acaba l'article i em quede amb un cert sabor a salsa xinesa. Els vells, ja han deixat pas a les noves generacions.
I veig, amb certa desil·lució el que he estat observant ja fa temps. Aquells que amb anterioritat eren guies d'una societat que necessita d'ells, van apartant-se i deixant pas als joves. O bé, potser, els jovens els van fent fóra.
Malauradament, vivim en una societat on ningú sobra, per vell o acomodat que estiga.
I em ve a la ment que l'altre dia, a aquest nou espai de relacions personals anomenat "Facebook", llegia una amiga que deia "No ens fareu catalans!". I era per contestar-li: "hija, si nadie quiere hacerte catalana! Puedes decir lo mismo sobre si quieren hacerte española?" Però mira, ma mare sempre em diu que més val callar que fer-se de malvoler. I té raó.
Per què he d'explicar-li jo a ningú res que no vol saber? Entraríem de nou en el maleït debat català-valencià, que sols entén d'enveges i enemistats. Si ella veia dibuixos animats com "bola de drac" i els entenia perfectament, per a què he d'explicar-li allò que és més que evident?
La cosa és que aquesta gent que som els "catalanistes" - em fa tanta gràcia aquest adjectiu- els que hem de tirar del carro, els que hem de lluitar i lluitar perquè allò que més ens caracteritza com a poble no acabe sent menjat per l'oblit. I pense, I a mi què m'importa si el teu fill acaba parlant guatemalenc? Per quin motiu han de ser els meus amics aquells que defensen la llengua que tu no vols parlar? Jo sé què sóc, jo sé d'on vinc i jo sé on vaig. Si tu ni ho saps, ni ho sabràs mai i, a més a més, tens la valentia d'insultar a aquells que intenten fer alguna cosa, per quin motiu han d'estar ells partint-se les banyes per tu? I ho deixe ací.

I, obrint obrint finestretes - com diu Miquel Nicolàs - ja he anat a parar allà on no volia - si ho veu ma mare em mata (no sé si posar "em mata", amb la sensibilitat actual amb certs adjectius i verbs, por em dóna. Si encara hauré d'estar d'acord amb Voro i el Marqués de Sade). Parlava, doncs, sobre els vells i sobre com aquests van deixant la feina bruta a altres. A altres que no estem igual de preparats que ells. I es que moltes vegades els veig en actes o em cau a les mans com des de els seus despatxos actuals van fent camí, però no és prou. No és prou perquè aquesta societat ens demana més. Els temps actuals són encara més difícils que temps enrere. La transició fou bufar i fer ampolles, arribaven a una terra verge i posaven la bandera, busque encara la dificultar i els mèrits que tot allò va tindre... i no la trobe. Ara amb la immigració, els conflictes lingüístics, els obstacles polítics, la manca de vertaders referents... tot i més, fa que el futur siga realment complicat.
I ells s'amaguen, sols cal visitar la facultat... què fan aquells que abans agafaven amb dignitat i orgull la bandera? Els anys, els fills, els diners... són carregues massa complicades d'enfrontar a l'oxidació estaticista.
Quatre llibres, quatre estudis per a homenots i estar al damunt d'una muntanya elitista no fa que la cosa millores. Baixeu a terra, oh, déus de l'Olimp, arromangueu-se i posem-nos junts a redirigir a la gent que crida amb veu altanera "No ens fareu catalans", com si amb aquesta consigna combatés al pitjor dels dimonis. Però mira, al menys no diu " No nos hareis catalanes", que ja té collons la cosa...

I acabe.