Tornant a l'olivetti.

Aquest escrit és vell, però l'havia deixat guardat al calaix.Ahir vaig llegir a uns quants diaris digitals que uns hackers havien entrat als telèfons de gent famosa per agafar les seues fotos íntimes. He recordat aquest escrit i amb la vigència actual el faig públic.

Tornant a l'olivetti.

Veig amb cert temor com els usuaris de les xarxes socials (face, tuen, etc) han començat a "apocopar" el seus noms o, bé, a fer ús de pseudònims tipus "Francesc el valencià". Quedaria com a una anècdota més si no fos perquè darrere d'aquesta actuació massiva hi ha la por social de ser espiat, o que ens furten material propi, o de no poder ni tindre intimitat...
Temps enrere corria el rum-rum que les empreses que volien contractar un nou empleat entraven a la seua fitxa de la xarxa social fent-se passar per algun conegut i miraven quin tipus de perfil i de creences tenia aquest per saber si era adequat per a la feina.
Més endavant s'ha dit que hi han altres persones que igualment es fan passar per amistats per accedir a nosaltres i anar recaptant informació per a saber més de nosaltres. Aquesta informació podria servir a moltes empreses per saber quins gustos tenim i presentar-nos gustoses ofertes basant-se amb la informació aconseguida, amb la qual cosa aconseguirien incrementar les seues ventes amb ofertes personalitzades.
Com aquests rumors n'he sentit molts, diu la dita veïna que quan "el riu sona aigua porta". No serà per a tant, però ahí queda.
La sola idea que a través de la xarxa tot queda registrat ja és esgarrifant per a la nostra pròpia intimitat. Per una part és perfecte, doncs aquells que porten males idees s'ho han de pensar uns quants cops, però per altra banda, on queda el dret a la intimitat?
Què haguera passat amb moltes cultures, com la catalana, sense la possibilitat de la clandestinitat - o intimitat forçosa- per fer-les continuar?

La cosa no és que tot queda registrat a la "xarxa", també passa amb el telèfon -amb tot tipus: mòbil i fixe-, amb les fotos que fem, que guarden tota mena de dates, igualment passa quan anem pel carrer: on milers de càmeres estan gravant-nos sense que ho sabem. Passa quan anem a un centre comercial: on de primeres ja ens agafen la matrícula del cotxe per a entrar. I, també, quan anem de viatge, quan anem al banc, quan anem a pagar amb la targeta de crèdit al supermercat i... sempre poden saber on estem i on hem estat? Benvolgut lector la resposta és sí, sempre saben on estem i on hem estat.

No és psicosi cap a les noves tecnologies, però caldria pensar-ho. Mai estem sols, ni tant sols vosté ara perquè qualsevol pot saber que ha estat llegint aquestes lletres: açò ja no és paper.
Fa poc ja en pensava sobre aquest tema "L'única màquina que ens permet ser realment lliures és la d'escriure". I és que parlar lliurement sense pensar si allò dit és o no políticament correcte solament ho podem fer amb les "olivetti" de tota la vida.

(V.S.M)

I em faig una reflexió enllaçant amb un altre escrit que he fet públic:
- No solament som ovelles -o esclaus lligats de cara a la paret de la cova-, a més a més, ens controlen per a que mai deixem de ser-ho?