Muelles i ovellles

Estem perdent valors i passant a una societat d'autòmats. Ho senc, però aquesta frase no té sentit sense haver llegit el final.
I tot rau en que ens escandalitzem per certes coses i no per altres que poden tindre un rerefons molt més greu.

Vaig pel carrer i veig a xiquets de no més de dotze o tretze anys armats amb càmeres, tant de fotos com de vídeo - però passa igual amb l'ordinador, el mòbil...-, amb el perill que això comporta. I els pares les compren i les regalen amb tota la tranquil·litat del món, com si foren uns objectes més. Després venen el problemes i aleshores els pares quedaran lliure de tot pecat, quan en realitat és a d'ells a qui cal demanar explicacions.
I tot em lliga al cap amb l'aire hipòcrita que respirem i vivim.

I no sé com tot açò ho relacione també amb la paraula maltracte: la hipocresia i el mal ús que d'aquest terme s'està fent i les connotacions tant estranyes que va agafant. Veig pel carrer una mare que pega al seu fill un carxot, ho fa enmig d'un carrer ple de gent ara en fallles i a ningú li estranya. És normal, sempre ha estat normal i fins i tot necessari. Ningú li diu a la mare que és una maltractadora perquè sense dubte que no ho és.
El mateix dia veig a les notícies un vídeo d'un parella de joves. Estan en plena discussió, ambdós no paren d'insultar-se i el jove pega una empenta a la xica, res més. Però la jove cau a terra, no es fa res, s'aixeca de seguida, però el vídeo apareix en cadascun dels informatius com a maltracte, el jove ja és un maltractador i poc més que volen que el tanquen amb un gran forrellat. 
Hem perdut el nord. Aquesta societat permet que a programes de màxima audiència es parle de drogues tant normal com de fer la compra de la setmana, però s'escandalitza d'una discussió de parella. Cap acte de violència és benvingut, no ho potser, però TOT té matisos de color. No és blanc o negre.


De fet, ara estem en aquest mateix impàs: Gadafi. 
Gadafi és ara el Hussein de Líbia. Després d'anys i anys de dictadura ara van i decideixen que cal lliurar al poble libi del mal. Com passà a Iraq o Afganistan: tot i que a ambdós països els hem deixat immersos en la major guerra que han conegut. I encara perdura.
França, país que més interessat està ara en entrar a Líbia, oblida d'on van eixir els diners per a la campanya de Sarkozy. Clar, després d'haver-li deixat dos-cents mil milions d'euros els interessa entrar, reconquistar Terra Santa i no pagar un clau. I si maten a milers de ciutadans innocents tant se'ls fa. Queden uns quants països per reunir-se, decideixen que està bé i que està malament com si ells foren posseïdors de la veritat absoluta, i entren a una guerra que ningú els ha cridat. I jo em pregunte: Per què no van a Veneçuela o a Xina? No són també dictadures? Ahí ho deixe.

Ens governen dictadors. Dictadors iguals que Gadafi o pitjors, però no ho veiem. Callem perquè creiem estar en una societat que ens permet luxes. Ara bé, poc parem a veure qui són els que gaudeixen realment. Ells no patiran fam.
Vivim en allò que ja fa anys que anomene com a la dictadura democratitzada. És a dir, política i polítics empren la forma més gran d'engany social existent. Ens mostren una societat dividida entre dretes i esquerres, blaus i rojos. I res és veritat: ni blaus, ni rojos, ni dretes, ni esquerres, ni per al poble, ni per a ningú. Per a d'ells i solament per a d'ells. Vivim amb els ulls closos mentre ells es passen la vida fent teatre públic, discutint com si realment els importara alguna cosa, matant-se de paraula, malgrat que en privat tots són amics. Sempre s'escapa algun, però poca calor.
I vosté creurà que va a votar i canvia alguna cosa, ara bé, creu realment que alguna cosa ha canviat? Que ha canviat des de fa trenta anys? Sí, potser han canviat les cares, Aznar i Gonzalez per Mariano i José Luís. Però tot igual. I els primers amb un sou fixe de setanta dos mil euros a l'any, seguretat pròpia, cotxe oficial i encarregats particulars, més tots els diners que guanyen de conferències i cursos. No voldria vosté ser polític?
Fins i tot alcalde de poble! Ara que venen eleccions tornarem a votar, canviarem els alcaldes dels nostres pobles - que també dóna igual que mane un que un altre, perquè estem sotmesos al mateix poder celestial-, i un cop vist el nou alcalde i equip de govern, ells faran una primera reunió: no per parlar de problemes del poble, ni per saber per on començaran, no! La primera reunió és per posar-se el seu sou. Quin treball més gratificant. Encara no s'ha començat a treballar i ja s'han posat el sou que els ha vingut en gana. Paga la pena ser alcalde.

I bé, com sempre m'he perdut en la meua primera idea de hipocresia política, de semenfotisme social, de estaticisme classista... Què farem demà? Res, tot igual.

Deia aquell: "teniamos a los valencianos por más muelles", però això eren altres temps, on érem solament els valencians. Ara tots som i sou "muelles" i ovelles.


21/03/11 (V.S.M)