SEMÀNTICAMENT UN VIATGE SEMPRE TORNA A CASA.

                      SEMÀNTICAMENT UN VIATGE SEMPRE TORNA A CASA.

-          Sí, qui és? – preguntà al telèfon una veu càlida i enèrgica, tot i ser una dona ja gran.

-          Hola, Dolores Ferrer? – va sentir que deien a l’altra banda.

-          Sí, sóc jo. Qui pregunta?

-          Sóc Bartolomé Marchand, inspector de policia de València.

-          Què ha passat? – va preguntar la dona preocupada.

-          Senyora, no sé com explicar-li ben bé la situació. La cosa és que hem trobat un cadàver al riu.

-          Què? ai mare!

-          Li he cridat perquè no porta cap identificació, però a la butxaca portava un objecte i en un paper estava escrita la seua adreça. Hem buscat i hem vist que era de vostè. En realitat, no sabem si té alguna relació amb vostè, ara bé no tenim cap pista i no ens ha quedat altra solució que cridar-li.

A l’altra banda del telèfon l’inspector no escoltava res.

-          Senyora, està vostè ahí?

-          Mmm, sí, perdone, m’ha deixat glaçada.

-          Mire, li agrairia molt si pogués vindre al “depòsit”  per veure si és algú que coneix.

-           Sí, clar. Ara aniré amb el meu fill – digué amb veu tremolosa.

-          La direcció es carrer dels arbres verds, 33. 

-          Sí, val. Fins ara.

-          Mare, amb qui parlaves? – va dir una veu d’un home d’uns quaranta anys, mentre s’acostava a ella – Sembla que has vist un fantasma, ha passat alguna cosa?

-          Sí, algú ha mort. Au, acompanya’m a València, de camí et contaré que m’han dit.

Mitja hora després arribaven a València, a la porta de les dependències de la policia ja els esperava l’inspector Marchand. La senyora Dolores plorava sense parar, doncs era evident que algú que ella coneixia havia mort. En el fons resava perquè no fos un familiar directe.

-          Senyora Ferrer.

-          Lola, per favor –balbucejà.

-          D’acord. Lola, sent molt fer-la passar aquest tràngol, però podrà entendre...

-          Sí, l’entenc.

Van entrar a l’edifici i després de passar per un corredor, a l’última porta a l’esquerre, van accedir a la sala on, damunt d’un llit, restava un cadàver tapat amb un llençol blanc.

A l’habitació hi havia tres homes més, que mare i fill van saber més tard que també eren policies, un metge i una infermera estaven al costat del llit. En acostar-se, el metge anava a dir alguna cosa, però en veure la dona va entendre que era millor no dir res i destapà el llençol.

El fill de Lola, Manel, no va reconèixer el jove que jeia estirat al llit.

Lola es va sorprendre molt i va parar de plorar.

-          Lola, coneix aquest jove? – va dir l’inspector.

-          Ho sent, no conec de res aquest home.

-          Està segura? Portava la seua adreça a la butxaca.

-          Sí. També pot veure que a la mà esquerra té un dit tallat, però no té res a veure amb la seua mort, ja feia molt que tenia el dit tallat – va dir el metge.

-          No, no el conec. Crec que recordaria un jove que no té un dit a la mà, no creu?

-          Disculpe, Lola. Té raó. Anem, ací no fem res.

Van eixir de l’edifici i es van acomidar:

-          Lola, si recordara aquest xic...

-          No dubte que li cridaria de seguida, tot i que dubte que el conega. Jo tinc una edat que no conec ja a la gent jove, no sé si m’entén?

-          Sí, sí, clar. Bé, moltes gràcies i disculpen la mala estona que els he fet passar.

-          Bé, la veritat és que sí ho hem passat malament – va dir amb un fals somriure- Tornem a casa, Manel. Adéu senyor Marchand.

Mare i fill pujaren al cotxe per tornar cap a casa. Manel s’havia emportat un gran ensurt i ara ja estava molt més tranquil.

-          Quin ensurt, eh, mare? – Li va dir amb un lleu somriure.

-          Manel, he de contar-te una cosa.

-          No em diràs que coneixies aquell jove? – va dir mirant-la.

-          Abans que tu nasqueres i que la mare coneguera al teu pare, vaig tenir un altre nuvi. I un altre fill.

Manel anava a dir alguna cosa, però Lola no el va deixar i va continuar.

-          Quan era jove em vaig enamorar bojament d’un jove que vingué a Sueca, Enric. Era un xicot un poc estrany, no treballava, tenia tot el temps del món, però era meravellòs, simpàtic, ben educat, amable i, com no treballava i tenia diners, sempre podíem estar junts. Quan el vaig conèixer em va contar que era un espia i que estava al poble per espiar els moviments d’un nazi que fugint d’Alemanya havia vingut a l’Espanya franquista per amagar-se. Jo era jove i al principi el vaig creure, però al dos o tres anys d’anar junts vaig entendre que em contà una bona “pel·lícula” per fer-se l’interessant. Em vaig enfadar tant amb ell que el vaig deixar, però per molt poc de temps, perquè va vindre amb el seu encant natural, em contà la veritat i el vaig perdonar. Era fill d’un senyor que tenia moltes possessions a Sueca i com el seu pare tenia una caràcter tant difícil va venir a Sueca per apartar-se d’ell i al mateix temps tenir cura de les terres. Als mesos d’açò vaig quedar prenyada i, en aquells temps, no li podia dir res als teus iaios. Així que decidirem que ens casàvem i dissimular la cosa el millor possible. Diguérem a tots que anàvem a casar-nos. I un dia, de cop, va desaparèixer. Jo prenyada de quatre mesos i aquell desgraciat va i desapareix. Vaig pensar que quan el seu pare s’assabentà va fer que tornès a casa o que anés a qualsevol altre lloc. El seu fill, hereu d’una de les grans fortunes d’Espanya ajuntat amb una xicona de poble, quina vergonya! El vaig maleir milions de vegades i vaig estar plorant i recordant-lo durant anys. Vaig contar la història als iaios, que com podràs entendre, en un primer moment, es van enfadar moltíssim. Després van entendre què m’havia passat, un conte de fades... Decidirem que no eixiria de casa, diríem a tots que estava malalta i quan tingués el nen el donaríem en adopció, una jove amb un fill i sense un pare era una poca vergonya aleshores. I així passaren el mesos i el vaig tindre. La iaia no va voler mai que veiés al nen, sinó hagués estat massa difícil de donar. El va agafar i el va portar a un orfenat molt conegut de València. Però una mare és una mare... vaig estar plorant dues setmanes, no havia volgut aquell nen, però era el meu fill! Com no el podia voler? Els iaios també el volien, el seu primer net. Així que quasi sense ni parlar-ho anàrem a València a recuperar al nen i quina va ser la sorpresa que quan preguntàrem per ell ens van dir que havia mort d’una pneumònia. El cop fou un terrible...

-          I, clar, ara en veure aquest jove creus que és el teu fill – va tallar sa mare.

-          No, Manel, no. Pensa que tu tens quasi quaranta anys... aquell jove serà hui més gran que tu. I el jove que hem vist no té més de vint-i-cinc anys, justa l’edat que tenia Enric quan va desaparèixer.

-          Mare... què dius?

-          I a Enric, també li faltava un dit de la ma esquerre.


Queda prohíbida tota còpia o reproducció, total o parcial.