Peter Pan

No puc negar-ho, he de confessar-ho... fa uns mesos que amb l'entrada del Partit Popular al govern ha tornat l'alegria del crític que porte dins. I és una alegria sincera, com la d'un nen que color en mà es disposa a colorejar un paisatge ben bonic -almenys als seus ulls. I jo pintaré landscapes i idees ben boniques, com les dels nens, per als meus ulls, amb la subjectivitat estellesiana del "no hi havia a València dues cames com les teues".

Zapatero (Zp) va fer tantes coses malament que al final estava ja avorrit de parlar d'ell ( ara és carn política putrefacta), tantes vegades veia com no encertava ni una que més que dirigir el govern jo ja creia que aquest personatge, a qui se'l recordarà per ser un pèssim president de govern, jugava amb els números de l'economia espanyola com ho faria un tafur de partida clandestina, m'aganyes i més m'aganyes.

I quan eixe meravellós dia va eixir Rajoy elegit... m'esgarrapava! L'ordre havia tornat a estar restablert. Quines ganes tenia jo que la cosa canviara. No solament per parlar de política, ni de coses polítiques, no. Per parlar de tot allò que té a veure amb la vida social que ens envolta, perquè si s'adoneu ara tot té un cert color blavós que ha mullat la nostra existència, tant mullat que ha calat i ben calat al nostres quefers diaris.
De bo no sé si acabarà portant - i aportant- alguna cosa. Ara bé, que ha obert la caixa de Pandora i van a sorgir tots els mals del món tenyits de roig, evidentment, ja el ho avance jo des d'aquesta tribuna. I els mals ja han començat a aparèixer. Pobre Rajoy! ni sis mesos al càrrec i ja tot és culpa d'ell i d'eixos que li ballen els nanos, com si el pelat, mà dreta de Zp, no recordés ja que el Pp era fa poc qui l'avisava que vindria el llop.
És hora d'escriure.
Però a mi que mane un o mane l'altre tant se'm fa, en realitat. Doncs jo veig el món a través del meu prisma i no amb prismes rojos, ni blaus, ni del color que vulga cap altre dictador -sí, bipartidisme dictatorial-, que solament fan que distorsionar realitats i fer estúpids aquells que volen seguir colors. Hienes sense camisa darrere les deixalles dels lleons.
Jo faré com els nens, que agafen el color que volen de dins l'estoig, sense prejudicis, i miren el paisatge com els ve en gana i en pinten un de propi, perquè els nens són encara lliures. I jo sóc Peter Pan.