Queda prohibida tota reproducció total o parcial d'aquest article
Article de Vicent Sapinya i Martí
PARLANT DE LES NOSTRES LLÚDRIES
De vegades arribes a un tema per pura casualitat, no coneixies l’interés que tens vers eixe tema i de cop i volta “pluf” bota la curiositat d’allà on menys ho esperes.
Parlava fa uns anys Marina Zaragozà en una de les seus classes magistrals sobre Vicente Blasco Ibáñez, escriptor valencià i autor d’una de les novel·les valencianes més conegudes Canyes i fang , traduïda de l’espanyol al valencià per la nostra benvolguda professora. En aquells traços sobre la nostra cultura la professora pintava la vida d’un tal “Sangonera”, un personatge de l’obra, i com aquest fou qui va capturar una de les llúdries de l’Albufera.
Una pluja d’idees em va saltar amb un entusiasme desmesurat: Llúdries a l’Albufera!? Jo de Sueca, jo visitant habitual de l’Albufera i gran amant de la fauna autòctona i era possible que no coneguera l’existència d’un animal tant meravellós com són les llúdries al meu poble? Sueca delimita amb les terres de “La Baldovina ”, com a part que està més en contacte entre d’altres terres, amb l’Albufera.
Sóc un gran amant dels animals autòctons, m’encanten tots aquells animals de les nostres terres tot i que, evidentment, també tinc curiositat d’aquells altres que no són valencians.
Quan Marina va dir que a l’Albufera havien viscut llúdries em vaig emocionar, desconeixia l’existència a les nostres terres d’un animal tant encisador per a mi com són les llúdries.
Tant gran fou l’impacte que tot i haver començat a preparar un altre tema d’estudi per al treball de classe, vaig entendre en aquell precís moment que l’havia de canviar. La idea de buscar les llúdries o tota referència a elles arreu de la nostra terra em va captivar.
Posat de seguida a buscar no trobava cap informació o aquella que trobava era certament escassa i segmentada en diversos treballs que no aprofundien en uns animals que, segurament, havien estat els carnívors de riu més grans que havien habitat les nostres terres els darrers segles. I em cridava l’atenció veure que un animal que desperta tanta admiració entre el gran públic fora tant oblidat pels valencians –em quedaré amb aquesta cita marcada amb negreta per a tornar-la a comentar al final del treball.
No podia deixar, doncs, en l’oblit un animal que ha estat part de la nostra història, de la cultura, lligat als rius i a la terra. És evident que les llúdries no tenen el respecte científic i exclusiu que té a les nostres terres el samaruc valencià, per posar un exemple, però deixar soterrat baix la pols de l’oblit el fet que aquests animals van formar part de les vides dels nostres avantpassats em semblava molt trist, sobretot perquè estic segur que en molts moments, la llúdria ens serviria per menjar, entre d’altres coses, com vestir, per exemple.
Vull parar ací la meua redacció per dir-te, benvolgut lector, que com podràs veure no m’agraden aquells treballs que comencen a descriure fil per randa tots els aspectes, parant detall en dades innecessàries que tant dóna saber-les com no. M’agraden els aspectes sucosos, amb molla i os, però no m’agrada tot allò que sobra. Tampoc m’agraden aquells treballs amb una estructura metodològicament científica. Vull dir: 1.Inici, 2.descripció, 3.habitat natural, 4.reproducció, etc. això està molt bé per a aquells estudiosos que busquen conèixer i/o descobrir aspectes d’allò que estudien i se’ls fa necessari aquestes tècniques capquadrades. Però a mi m’agrada escriure per a ser llegit per un públic entregat a voler saber, per a un públic que s’acosta als meus textos amb dues voluntats: la voluntat de tindre nous coneixements i la voluntat de gaudir de la lectura d’aquells nous coneixements. Vet ací que trobaràs un text com el que estàs trobant fins ara, un text basat en un estudi seriós sobre el tema amb la voluntat continua que veges les nostres llúdries gaudint de la lectura i amb l’aportació de dades que rarament apareixeran en cap manual de biologia.
Passem doncs a conèixer un poc més aquest magnífics animals que, com explicaré, fou l’acció de l’home qui les va extingir dels nostres rius i de l’Albufera.
El nostre català – o valencià- té dues formes per a conèixer aquest mateix animal: llúdria i llúdriga. Com a la zona geogràfica d’on sóc, Sueca, a la Ribera Baixa
Les llúdries són mustèlids que habitaven els nostres rius i la nostra Albufera fins a fa ben bé molt poc de temps.
El botànic Cavanilles i altres cronistes de diferents èpoques relaten haver vist a l’Albufera “cérvols, porcs senglars, cabres munteses, francolins, perdius, llebres, conills i llúdries”.
Les nostres llúdries són conegudes amb el nom científic de Lutra Lutra, de la família de les Lutrinae (hi ha dotze espècies més arreu del món de llúdries en les quals no centraré l’estudi per ser l’espècie que habitava als nostres aqüífers), i amb el nom comú de llúdria europea. Com ja he dit la nostra llúdria es podia trobar en rius i llacs, és a dir, en aigua dolça. Com és sabut també podem trobar-ne d’aigua salada. La nostra llúdria té una llargada de metre i mig des del nas fins a la punta de la cua, es caracteritza per una pell dura, amb pel de color marró, molt dens i curt, açò fa que en les temporades d’hivern puguen aguantar les aigües gelades. El cap es redó i destaca per una mandíbula poderosa amb xicotetes però afilades dents, que empren per a esgarrar els peixos que mengen. Tenen un cos curvilini, per poder nadar millor – són grans nadadores- ja que naden mitjançant moviments del cos en ziga-zaga, les seus orelles i les seues fosses nasals tenen un sistema de tancament per a quan estan submergides en l’aigua. Poden estar fins a sis minuts a sota de l’aigua buscant menjar. Són palmípedes, és a dir, tenen una membrana entre els dits que els serveix per a impulsar el seu cos amb més força dintre de l’aigua, tot i tenir unes potetes curtes.
A terra tenen un moviment graciós i caminen com si feren xicotets bots. A més, en ocasions la podem veure mirant l’horitzó posada dempeus, ja siga per buscar alguna cosa o en estat d’atenció.
Es sap que hi ha llúdries que han arribat a viure fins a vint anys. La gestació de les femelles dura entre seixanta i seixanta cinc dies i poden tindre entre dos i tres cadells, aquests naixen completament cecs i sense dents, així que depenen de la mare per poder sobreviure.
S’escampa per tota Europa i, fins i tot, a alguns països d’Àsia. Malgrat que les podem trobar en un ampli territori, en alguns països on habitaven s’han declarat extingides.
El motiu més directe d’aquesta desaparició a les nostres terres és l’home, que les va caçar fins als anys vuitanta per la seua apreciada pell i per considerar-les rivals directes en la pesca. Més endavant posaré alguns exemples d’autoritats que ens parlen d’aquesta persecució. Tot i que després amb la prohibició de caçar-les i aquesta mateixa “pràctica extinció” – per tant, la raresa de trobar-ne -, van fer que el seu nombre comencés a créixer als pocs llocs on havien quedat petites poblacions. Malauradament, també la pol·lució – i/o contaminació - de les aigües fou un motiu evident de la desaparició al nostre territori. Que com tothom podrà entendre no deixa d’apuntar directament també a l’acció humana.
En alguns casos es creu que la contaminació no l’afectava de forma directa, ara bé, afectava a la seua alimentació: peixos, granotes, crustacis o petits mamífers i els feia desaparèixer, la qual cosa acabava afectant indirectament també les llúdries que restaven sense aliments.
Probablement pels motius nombrats és per què es diu en àmbits científics que les llúdries són grans indicadors de la qualitat de les aigües fluvials d’un territori. Així que podrem entendre que la qualitat de l’aigua de l’Albufera brillà per la seua absència durant unes quantes dècades. Allà on habitaven i han desaparegut les llúdries podem veure que la qualitat de l’aigua ha baixat fins al punt d’acabar també amb altres espècies completament adaptades al medi.
Així, amb les llúdries com a indicadors naturals de contaminació fluvial, podem entendre que si han anat desapareixent dels rius hem d’atribuir-nos una responsabilitat en dos sentits, un el de caçadors implacables. I, un segon sentit, en la meua opinió més important, la responsabilitat que té un poble amb la cultura aferrada a l’aigua per als cultius, per a la pesca, per a l’ús de la població, etc. en mantenir-la neta, amb uns nivells mínims per a la supervivència dels animals que amb nosaltres conviuen, i també per a nosaltres mateixos. Tots podem recordar les polèmiques que hi ha actualment amb la crema de la palla dels camps d’arròs, doncs evidentment si la palla no és cremada anirà podrint-se, aquesta putrefacció passarà a les sèquies i de les sèquies a l’Albufera. Amb la qual cosa acabarà afectant la fauna aquàtica i terrestre. Coses de l’ecologisme... Més endavant també farem un xicotet comentari sobre l’ultraecologisme amb les diferents espècies reintroduïdes, com sembla que serà el cas de la nostra llúdria.
Actualment, com diu l’any 2004 Juan Jimenez a la revista Mètode, podem trobar llúdries en diferents rius del nostre país, malgrat que solen ser de forma puntual. Cal dir que aquests animals són molt territorials, per tant quan hi ha una població que comença a créixer, els exemplars adults han d’anar buscant el seu propi territori. Així, la descendència d’una parella de llúdries es quedarà amb els pares fins que puguen alimentar-se per ells mateixos, però després hauran de buscar nous territoris on no hi hagen altres individus o aquests siguen solament femelles.
És per aquest motiu que s’han vist llúdries en altres llocs propers al Bergantes, riu situat a la comarca d’Els Ports, que té la millor població que ens ha quedat a la província de València.
En pro de la veritat, però, cal dir que s’han trobat poblacions de llúdries en rius de ciutats força alterats per la contaminació fluvial, aleshores per què les llúdries valencianes quasi s’han extingit? La resposta a aquesta pregunta passa per els dos motius abans comentats. La caça als nostres rius i a l’Albufera va fer que la densitat de població baixés fins la pràctica desaparició. I els nombrosos plaguicides que els llauradors feien servir i tiraven directament a l’aigua dels arrossers per desfer-se de les plagues acabaven afectant els seus aliments. Però, més endavant pararem atenció a aquests aspectes amb més detall.
Vull fer un xicotet tall per contar una anècdota que el meu pare m’ha contat fa uns moments. Com he dit, jo desconeixia l’existència de llúdries, cosa que m’havia estranyat molt. El meu pare, abans caçador com gran part dels homes de Sueca, sempre em portava de cacera pel terme de Sueca i m’ha contat moltes històries relacionades amb animals, també d’alguns que estan pràcticament extingits, com poden ser les ginetes – tot i que sé on hi ha una xicoteta població. Mai m’havia parlat de les llúdries, cosa estranya, doncs ell és sabedor de la meua curiositat cap a tota mena d’animals. Ahir comentant-li que havia decidit escollir aquest tema em va dir: “No sabies que abans hi havia llúdries a l’Albufera?” Com si allò que estava contant-li fora el més normal del món. Tinc quasi trenta anys i mai les he conegut. Ell no recorda quan fou l’última vegada que en va veure, però sí em contava com quan era menut n’havia sentit parlar moltes vegades de les llúdries de l’Albufera. Diu que no recorda haver-les vist per les sèquies, tot i que als llibres que jo he llegit diu que també podien habitar allà. Crec evident que a Sueca i els pobles dels voltants les llúdries no podien viure en aquests llocs, doncs les sèquies i canals del meu poble no són naturals, sinó que foren fetes pels moros en l’època precristiana –anterior a la Reconquesta. Vol dir açò que les sèquies tenen un ús per al cultiu i en diferents èpoques de l’any poden tindre poc cabdal i en altres anar plenes, amb la qual cosa fa difícil haver vist aquests animals en zones tant canviants pel fet que unes vegades tindrien els seus caus a un nivell de l’aigua i altres vegades a un altre nivell.
De totes formes, mon pare tampoc és tant gran com per poder aportar-me un testimoni definitiu de si hi havia o no llúdries a les sèquies. Potser quan la població d’aquestes era més gran sí arribaren a viure per les sèquies.
Immers en preguntar a aquells que conec, pregunte a la meua avia si ella ha escoltat l’expressió “eixe xiquet és una llúdria”. Em diu que ella l’ha escoltada i que abans es deia molt més. Perdut el referent, la gent no sap que és una llúdria, ni molt menys perquè es diu aquesta expressió i de mode repetitiu l’usava, però amb l’extinció de les llúdries és evident que l’expressió va anar també desapareixent. Seria semblant a l’expressió “córrer més que Copi”, que passat els anys i oblidat el ciclista, s’entén que Copi era algú que corria molt, però no sabem qui era i acabarà canviant el referent.
Amb la llúdria passa el mateix. Una persona que no li agraden els animals o no tinga curiositat per conèixer-los, no sap quin animal és, entre d’altres coses perquè a València l’hem perdut entre nosaltres, però per el moment on emprem l’expressió entenem que és un animal menut i molt viu, cosa que segurament acabarà canviant l’expressió per altre animal menut i viu.
Ara bé, és una mostra evident que les llúdries van conviure a les terres valencianes i van deixar constància almenys en aquesta expressió que encara la gent gran recorda.
Com deia, les llúdries han desaparegut quasi per complet de les nostres terres. I una dada significativa que he trobat de pura casualitat en la Guia de la Naturaleza de la Comunidad Valencianala Albufera de Valencia” i ahí em sorprèn del tot. Considerada plaga? Com potser que una espècie que a principis de segle està considerada com a plaga i que el meu pare que té cinquanta i tants anys la coneix de menut passe a ser una espècie completament extingida a finals del segle?
En aquest punt es fa necessari un testimoni d’aquells temps. Vicente Blasco Ibáñez a Canyes i Fang – he emprat la traducció de Marina Zaragozà per saber-ne més- ens aporta unes dades ben interessants que ens faran tangibles els motius de la desaparició de les nostres llúdries. Com hem citat abans la Guia de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana
“ Encara es caçaven llúdries en els sequiols, i la població del llac era tan escassa, que els barquers no sabien què fer de la pesca que omplia les xarxes” (pàg.27).
Són, en un primer cop d’ull, dues informacions que semblen contradictòries. La Guia diu que eren una “plaga” i Blasco Ibáñez ens parla d’una “escassa població” però si continuem llegint l’obra trobarem a la pàgina 62 la següent dada:
“El vell Sangonera tenia ara una indústria: quan no estava borratxo, es dedicava a caçar les llúdries del llac, que, perseguides acarnissadament al llarg dels segles, no arribaven a una dotzena”
Es veu ara com allò que era considerant com a una plaga de llúdries durant els segles anteriors, era ara perseguida pels pescadors del Palmar fins a la quasi total eradicació. Seguim llegint i és reafirmada la idea que abans ens deia la Guía. Després
“Era la famosa llúdria, de la qual es parlava en el Palmar com d’un animal fantàstic” –mostra fefaent que ja aleshores començava a desaparèixer- “la llúdria, que en altres temps pul·lulava en tal quantitat en el llac, que impossibilitava la pesca, perquè trencava les xarxes”.
De la mà de Blasco Ibáñez hem arribat al cor del problema de les llúdries a les nostres terres: les llúdries eren competidors directes dels pescadors de l’Albufera, cosa que va portar a la Comunitat de Pescadors del Palmar a “donar un duro per cada llúdria que li presentaren”, segons podem llegir. En un primer moment, açò es va fer per a reduir el nombre d’exemplars d’una espècie competidora en la pesca, però arribà fins al punt d’extingir-la. Una vegada més veiem com l’espècie humana és capaç de desfer un ecosistema per tal de traure-li el suc ella mateix.
Som una espècie molt bèstia – disculpeu l’adjectiu, però és així -, matem tot allò viu, de vegades per menjar, altres per pur plaer i en molts cops solament per ignorància. Les llúdries van desaparèixer dels nostres rius a conseqüència de l’acció de l’home, no obstant no hem fet res per recuperar-les, per evitar que l’eliminació arribés a la pràctica extinció no solament allà on eren competidores, també allà on no eren. Quina llàstima.
De la mà del personatge de Sangonera se’ns mostra de nou com ja a principis de segle l’escassetat d’aquest animal era ja un fet evident. La primera llúdria que matà Sangonera tingué un efecte similar a haver matat un unicorn. El vell borratxo es dedicà a anar de taberna en taberna mostrant l’estrany animalot, així aconseguia que el convidaren. Vista la forma com aconseguia de beure debades, un cop la primera llúdria es va podrir, Sangonera va decidir caçar un altre exemplar. Cosa que l’escriptor no li permetrà al seu personatge, doncs ja devia de saber que per aquells temps les llúdries havien quasi desaparegut i trobar-ne dues era quasi impossible:
“Es va dedicar a buscar-ne una altra, com qui persegueix la glòria. El premi de la Comunitat de Pescadors i la setmana de borratxera continua i gratuïta, amb el garganxo a cos de rei, no s’apartaven de la seua memòria. Però la segona llúdria no volia deixar-se agarrar. Alguna vegada cregué veure-les en les sèquies més apartades del llac, però s’ocultava immediatament, com si totes les de la família s’hagueren passat avís de la nova professió de Sangonera”.
Podem llegir entre línies, doncs, que la llúdria, perseguida pels pescadors, havia començat a principis de segle a ser un animal quasi extingit, fins al punt de ser considerat poc menys que mitològic. No es tracta que les llúdries “s’hagueren passat avís”, es tracta simplement que quasi no hi havia.
Si ens centrem en què diu Juan Jiménez, possiblement la màxima autoritat hui en dia en matèria de llúdries a les nostres terres, veurem com ell en un primer moment no solament feia recaure la culpa de l’extinció a la persecució per part dels pescadors, sinó també a la mala qualitat que les nostres aigües tenen i l’alteració que el seua habitat natural ha sofert per l’acció de l’home, com hem dit abans:
“Durante todo el siglo XX la especie va sufriendo una lenta retirada aguas arriba, empujada por la progresiva degradación de los tramos bajos y medios de los ríos, producida por el éxito popular del lema de impedir que el agua se “pierda” en el mar sin pagar su tributo de caudales, o simplemente de servir de vía rápida de evacuación de residuos.”
“se añadió entre las causas explicativas la alteración del hábitat, particularmente la canalización de los ríos y la destrucción de riberas.”
Ara bé, amb el control dels productes més tòxics, tot i estar les aigües encara contaminades, les llúdries han començat a tornar a vells habitats naturals, cosa que sembla tombar la teoria de la contaminació com a motiu de la desaparició territorial de la llúdria, doncs les aigües no arriben ara a un nivell prou alt de contaminació com per a evitar la seua existència en elles. Igual que passa amb l’alteració de l’habitat natural, on sembla que les llúdries s’han adaptat també a espais fortament alterats:
“Sin embargo, la recuperación de la especie en los últimos años en grandes zonas de Europa permite suponer que el impacto de los contaminantes se ha reducido, o al menos que se ejerce mayor control sobre los más tóxicos.”
“existen poblaciones de nutria en ríos fuertemente alterados, incluso en entornos urbano”.
La pregunta se’ns fa, aleshores, evident. Què passa aleshores amb la llúdria valenciana que no s’ha recuperat? És a dir, si com ens diu Juan Jiménez, les causes no passen per l’alta contaminació, doncs els productes que podien ser molt tòxics abans per als ecosistemes naturals sembla que han anat sent retirats del mercat, ni tampoc per la modificació dels seus habitats naturals, com podria ser el cas de l’Albufera amb diferents comportes, diferents mètodes de reg, etc. quin és el motiu pel qual no arribat a tornar als nostres rius?
“La dependencia de un mamífero semiacuático de la calidad y cantidad de agua en los ríos parece una cuestión obvia, aunque la propia escasez del recurso no ha sido planteada claramente en países o zonas donde éste es abundante y donde se ha realizado la mayor parte de la investigación sobre la rarefacción de la nutria. La situación en las cuencas mediterráneas es bien diferente. Baste un ejemplo: en Galicia sobre 12.250 hm3/año de recursos, apenas se utilizan el 7%, mientras que en el Segura las demandas de agua superan el doble de los recursos (compensados con el trasvase Tajo-Segura).
La relación entre la situación de la nutria y la demanda de recursos hídricos puede fácilmente intuirse observando los datos. Resulta evidente la diferencia entre las cuencas atlánticas, con altos recursos (82.776 hm3/año) y bajas demandas (16.727 hm3/año), frente a las mediterráneas, menos caudalosas (27.340 hm3/año) y sometidas a mayores demandas (17.881 hm3/año). Tales balances parecen relacionarse con la mayor abundancia de la nutria en el oeste de la península.
Así pues, la delicada situación de la nutria enla Comunidad Valenciana parece relacionarse más con la disponibilidad y gestión del agua que con su calidad o con el estado de las riberas fluviales. La relación entre la gestión del recurso y la situación de la nutria no siempre es tan obvia como en el caso de la práctica totalidad de los cursos bajos valencianos, donde cuando llega algún caudal al mar está compuesto mayoritariamente por vertidos o aguas de retorno de riegos.”
La relación entre la situación de la nutria y la demanda de recursos hídricos puede fácilmente intuirse observando los datos. Resulta evidente la diferencia entre las cuencas atlánticas, con altos recursos (82.776 hm3/año) y bajas demandas (16.727 hm3/año), frente a las mediterráneas, menos caudalosas (27.340 hm3/año) y sometidas a mayores demandas (17.881 hm3/año). Tales balances parecen relacionarse con la mayor abundancia de la nutria en el oeste de la península.
Así pues, la delicada situación de la nutria en
És a dir, que podem concloure que en la zona de l’Albufera l’alta contaminació de les aigües és evident, doncs tot i la retirada de productes altament contaminats, la qualitat de l’aigua de les nostres sèquies és molt deficient per a la vida d’aquests animals per estar composta, entre d’altres, per residus i productes del camp. Un factor importantíssim, doncs tot i no estar directament lligat, com podem veure en altres zones geogràfiques, sí que evita que la llúdria puga retornar a les nostres terres.
Dades en mà arribe a la conclusió que la tornada de la llúdria a les aigües de l’Albufera serà quasi impossible ja que aquest llac és la desembocadura d’un bon grapat de sèquies de reg, de clavegueram de ciutats i pobles, etc. A més, és un llac on durant una part del temps l’aigua no es regenera, la qual cosa fa que aquestes mateixes deixalles no vagen a parar a la mar i mai acaben de regenerar-se, cosa que fa ben difícil que les aigües permeten la supervivència d’un animal com aquest.
Però, què passa en zones més allunyades de la costa, en zones on l’aigua dels rius baixa corrent i és neta? No deurien les llúdries haver retornat a aquests punts com ha passat en altres llocs d’Europa?
Jiménez tracta de donar una possible explicació:
El caso del Cabriel es particularmente intrigante, cuenta con caudales medios de 11,44 m3/seg y discurre por una comarca prácticamente despoblada, pero apenas se encuentran señales de nutria en todo su recorrido valenciano. Por el contrario el Bergantes dispone de mucha menos agua (0,94 m3/seg) y de hecho sufre periódicamente de fuertes estiajes, pero se encuentran señales de nutria en cerca del 75% de las estaciones visitadas. Un vistazo al régimen de caudales de ambos ríos permite apreciar una enorme diferencia. El régimen del Cabriel está totalmente alterado por la regulación del embalse de Contreras, que impone máximos estivales condicionados por la necesidad de desembalsar agua para el riego, manteniendo el resto del año lo que se denomina un “caudal ecológico”. ¿Es realmente éste un caudal ecológico? A tenor de lo que sabemos, los peces (los principales vertebrados fluviales y presa favorita de las nutrias) no parecen apreciarlo así. El Bergantes, con su magro caudal y acusadas sequías, mantiene en algunos tramos biomasas de peces superiores a 20 gr/m2, probablemente diez veces superiores a las del Cabriel. Las madrillas de ambos ríos también reflejan situaciones extraordinariamente diferentes. Mientras que la presente en el Bergantes (la propia de la cuenca del Ebro, Chondrostoma miegii) es la especie de pez más abundante, con densidades medias de 30 y máximas de 95 ejemplares cada 100 m2 , la endémica del Júcar (Chondrostoma arrigonis) está prácticamente al borde de la extinción, habiéndose capturado sólo 21 ejemplares en 30 localidades muestreadas en el Cabriel y Júcar. A falta de mejores hipótesis, la total distorsión del régimen natural del río parece la mejor causa para explicar la pobreza de la ictiofauna del Cabriel, aparentemente incapaz de ajustar su reloj biológico interno (en particular el asociado a la reproducción) al flujo de caudales impuesto por las demandas del regadío y de la generación hidroeléctrica. La respuesta de la nutria sería la práctica desaparición por falta de suficiente alimento disponible.
És a dir, una altra vegada l’acció de l’home crea la impossibilitat d’una espècie a expandir-se. Amb el control de l’aigua el Cabriel té durant unes èpoques de l’any un cabdal permissible per a la vida dels peixos, però com les dades demostren durant unes altres èpoques on cal l’aigua per al regadiu de l’agricultura, el cabdal del riu és molt més baix, el conegut com a cabdal ecològic – se suposa que per mantenir les espècies que allí habiten- es veu clarament ineficaç doncs les poblacions de peixos no arriben a mínims. Per tant, no és possible tampoc la pervivència de les llúdries que s’alimenten d’aquests en els trams mitjans dels nostres rius.
Així doncs, si volem que les llúdries – i altres animals que van relacionats amb l’existència de peixos- , tornen, almenys, a aquests trams dels rius, no solament haurem de pensar en mantenir la qualitat de l’aigua, que és certament important tant per als animals com per a nosaltres mateixos, sinó que, a més a més, haurem d’entendre que la quantitat i la distribució de l’aigua al llarg de l’any arran dels cursos fluvials és un altre aspecte molt a tenir en comte.
Malgrat allò que hem dit, cal plantejar un altre aspecte de l’assumpte que fins ara, en el nostre discurs ecologista, hem deixat de banda. La desaparició de la llúdria, la contaminació de les aigües, l’alteració dels cursos fluvials i dels paratges naturals, ha fet que hui en dia l’ecosistema haja canviat. És a dir, la natura ha anat sofrint canvis per la nostra part, però s’ha reordenat per buscar un equilibri amb aquests canvis que li hem obligat a fer. Així doncs, amb la desaparició de la llúdria, el nombre d’exemplars d’algunes espècies de peixos, de granotes, de cargols... que estaven en la seua dieta han augmentat o han variat readaptant-se a l’equilibri natural actual. La pregunta és si seria lògic que ara es lluités per a tornar a introduir un animal carnívor tant voraç com la llúdria a un lloc com l’Albufera, per exemple. És a dir, seria el mateix cas que passa amb certes espècies de serps, amb els ossos ibèrics, amb els llops...
I ací tornaré a parar perquè vull mostrar un altre incís que, malgrat no tenir a veure amb el tema, em trobe en la necessitat de contar-vos. Avui llegia lasprovincias.es i m’he trobat un tema diferent, però que de seguida entendreu que vull dir. Us pose l’enllaç per si voleu llegir la notícia:
Artícle:
“Las ardillas rojas o comunes, cuya reproducción ha sido exponencial en los últimos dos o tres años en la provincia hasta situarse al borde de la plaga, hasta ahora negada de plano por la Conselleria de Medio Ambiente, llegan a la capital de la provincia. Al centro de Alicante, cerca de los barrios más poblados de la ciudad, lejos de las montañas del Vinalopó, l'Alacantí, La Marina o L'Alcoià adonde se han multiplicado en pocos años.
Según ha sabido este diario, este animal roedor, que ha arraigado con mucha fuerza en las zonas de pinadas de la provincia hasta tal punto de ocasionar daños considerables en la masa forestal, según diversas fuentes, y en la fauna silvestre, según la Federación de Cazadores de la Comunidad Valenciana , ha sido avistado en las últimas semanas en diversas pinadas del Monte Tossal.
Técnicos de la Conselleria y operarios de Atención Urbana de Alicante, del área de parques y jardines, han observado los movimientos de este animal en las zonas deportivas, en el CDT y parque del Tossal y en los institutos y colegios de toda esa área colindante al estadio Rico Pérez el Hércules.
Este diario viene informando, desde hace casi dos años, de que se ha disparado la población de este animal en muchas comarcas alicantinas, si no en todas. El pasado mes de julio, el presidente de la Federación Provincial de Caza de Alicante, Miguel Ángel Romero, ya alertó de este hecho, aunque fuentes oficiales de la Conselleria de Medio Ambiente insisten en que no se puede hablar aún técnicamente de una plaga.
Daños en el ecosistema
Añaden incluso un problema: la grave afectación que sufre el futuro de las palomas torcaces, una ave migratoria que aprovecha el clima de esta provincia para criar en las zonas más boscosas y elevadas de la montaña alicantina. Hasta ahí han llegado las ardillas rojas, que devoran los huevos de estas colombiformes.
La repoblación de ardillas rojas se inició hace una década en Benissa y otros municipios de Valencia (Llutxent, Quatretonda y Barxeta) y se realizó bajo la supervisión de la Conselleria de Medio Ambiente. Ibérica 2000, una asociación conservacionista, aclaró a este diario que las sueltas de animales, unos 200 ejemplares, se realizó en pinadas concretas para garantizar el futuro de especies depredadoras tanto diurnas como nocturnas (jineta, zorro, búho y otros .
Entre los años 1995 y 2000 se realizaron diversos proyectos de reintroducción del roedor y fueron financiados por ocho ayuntamientos alicantinos y valencianos y por varias empresas privadas.”
Podem llegir que els esquirols han arribat a Alacant i que ara no són poc menys que una plaga. Fa molts anys que, igual que passà amb la llúdria, els esquirols van deixar d’existir a les nostres terres per l’acció de l’home. Ara, passat el temps, uns biòlegs nostàlgics d’aquelles espècies que convivien amb nosaltres van voler retornar l’espècie als nostres boscos. Però clar, què ha passat? Quan els esquirols vivien entre nosaltres la natura tenia mitjans per combatre les superpoblacions d’aquests animals: mussols, àguiles, llops, raboses, etc. Amb la desaparició de l’aliment aquelles espècies també van anar minvant, no fins al punt de la desaparició, doncs no eren el seu únic aliment. Retornada l’espècie a les nostres terres i amb la mancança d’enemics naturals els esquirols comencen a ser plaga.
Diferents biòlegs estan lluitant ara per fer que la nostra llúdria torne als seus antics llocs de cria amb la proliferació de l’espècie en els llocs on encara rau. Ara bé, com hem dit, tot comporta un cicle natural i amb la desaparició de les llúdries desaparegueren també aquells animals que les caçaven i mantenien el seu número controlat, de la mateixa forma que hauran canviat certes especies de peixos, granotes, serps, cargols... algunes hauran augmentat i altres hauran disminuït, qui ens diu ara que amb la reintroducció de la llúdria no estem afavorint l’extinció d’algun peix, d’una granota, etc? Qui ens dóna el poder per a decidir quin és el millors dels equilibris naturals? No estem parlant aleshores de factors d’ultraecologisme?
Com es pot veure a l’article de J. Sierra - al diari Levante-emv , 04-06-2009 - es considera que la llúdria ha deixat d’estar en perill d’extinció a les nostres terres, doncs hi ha una població que pot permetre la seua supervivència per ella sola. Podríem augmentar-la per fer-la arribar a zones on havia desaparegut. Tanmateix, cal pensar ara que no l’hem perdut, si deixar que torne als paratges que va habitar moltes dècades després amb tots els canvis que han succeït en l’ecosistema de l’Albufera és factible i si nosaltres, o en aquest cas els ecologistes que sembla que són els encarregats de prendre aquestes decisions, tenen aquest poder decisió.
Ja per acabar i amb totes les dades que hem anat recollint i la visió panoràmica que ara tenim sobre les llúdries, la seua extinció de les nostres terres i la seua possible recuperació, no voldria deixar de comentar la cita que he marcat al principi d’aquest article: ” I em cridava l’atenció veure que un animal que desperta tanta admiració entre el gran públic fora tant oblidat pels valencians”
A mode de conclusió i centrant-me en la llúdria diré que l’espècie humana –nosaltres- hem sigut els executors d’aquesta altra espècie que no ha pogut sobreviure ni entre nosaltres ni tampoc en la memòria col·lectiva, més que en una expressió “eixe xiquet es una llúdria” que també toca ara la seua fi. L’oblit amaga les vergonyes de com per a poder viure nosaltres som capaços d’aniquilar altres animals. No recordem la llúdria perquè hauríem de parar a pensar en la nostra naturalesa destructora i això ens molesta. Allò que no interessa pensar, allò que no interessa saber, allò que no interessa recordar és millor amagar-ho. Tinc trenta anys i no coneixia una espècie que m’apassiona i que va conviure amb els meus avantpassats, malauradament molts dels meus veïns de la meua edat no ho sabran mai perquè mai ningú els dirà, per oblit, desconeixement o vergonya, que un dia, no fa tant, entre nosaltres va viure un animal meravellós com és la llúdria.
És anecdòtic, però, que per a voler redimir-nos d’allò que un dia no sabérem evitar, ara volem retornar la situació a un estat anterior amb la reintroducció de les espècies que més ens atrauen: llops, serps, esquirols, llúdries... però no parem a pensar que aquestes espècies van tindre, dins d’un ecosistema natural comprés en un espai i un temps concrets, una raó de ser. I que ara, tornant enrere en les nostres passes, no fem més que posar uns altres factors diferents dins la balança natural i desequilibrar allò que la natura, amb la seua saviesa, va intentant esmenar.
Salvem, doncs, les espècies de la seua extinció a les qual nosaltres mateixos les hem abocades, cuidem aquells espais on a hores d’ara aquestes espècies encara formen una part important i tenen un motiu per estar ahí. No és just que espècies com el rinoceront negre africà haja desaparegut perquè uns quants bojos volen la seua banya. Però no podem tornar a refer l’espècie, criar centenars d’exemplars i soltar-los allà on van viure, doncs com hem dit, les circumstàncies naturals han canviat.
Tampoc ho podem fer amb la nostra espècie, cosa que a mi mateix com a amant dels animals salvatges, com a apassionat de la llúdria res m’agradaria més que veure aquests meravellosos animals per les aigües del Palmar, però exemples com l’article dels esquirols que he enllaçat ens demostren que no podem jugar a ser deus.
Bibliografia i fonts:
.Vicente Blasco Ibáñez. Canyes i Fang. Traduccció a càrreg de Marina Zaragozà (1999). València. C.U.L.L.
La nutria, emblema y víctima de los ríos valencianos. Juan Jiménez. Conselleria de Territori i Habitatge, Generalitat Valenciana.
Chanin, P. R. F.; D. J. Jefferies (1978): “The decline of the otter Lutra lutra L. in Britain: an analysis of hunting records and discussion of causes”, Biol. J. Lin. Soc., 10: 305-328.
Delibes, M. (1983): “Distribution and ecology of the Spanish carnivores: a short review”, XV Congreso Int. Fauna Cineg. y Silv. Trujillo, 1981: 359-378.
Delibes, M. (ed.) (1990): La nutria (‘Lutra lutra’) en España, Madrid ICONA.
Jiménez, J. (1987): “The otter and its conservation in the valencian region (E. Spain)”, UICN Otter Specialist Group Bulletin 2: 37-41.
Jiménez, J.; J. I. Lacomba (2002): Peces, anfibios y reptiles dela Comunidad Valenciana , València, Conselleria de Medi Ambient.
Macdonalds, S. M. (1983): “The status of the otter (Lutra lutra) in the British Isles”, MammalRev.,13:11-23.
Mason, C. F.; S. M. Macdonalds (1986): Otters. Ecology and Conservation, Londres, CambridgeUniversityPress.
Ruiz-Olmo, J.; M. Delibes (1998): La nutria en España ante el horizonte del año 2000, Barcelona-Sevilla-Málaga,SECEM.
Sandegreen, F.; M. Olson; L. Reuthergarrdh (1980): “Der Ruckgang der Fischotterpopulation in Sweden” dins Reuther C.; C. Festetics (eds.): Der Fischotter in Europa: Verbreitung, Bedrohung und Erhaltung, Oderhaus & Gottingen: 107-113.
Chanin, P. R. F.; D. J. Jefferies (1978): “The decline of the otter Lutra lutra L. in Britain: an analysis of hunting records and discussion of causes”, Biol. J. Lin. Soc., 10: 305-328.
Delibes, M. (1983): “Distribution and ecology of the Spanish carnivores: a short review”, XV Congreso Int. Fauna Cineg. y Silv. Trujillo, 1981: 359-378.
Delibes, M. (ed.) (1990): La nutria (‘Lutra lutra’) en España, Madrid ICONA.
Jiménez, J. (1987): “The otter and its conservation in the valencian region (E. Spain)”, UICN Otter Specialist Group Bulletin 2: 37-41.
Jiménez, J.; J. I. Lacomba (2002): Peces, anfibios y reptiles de
Macdonalds, S. M. (1983): “The status of the otter (Lutra lutra) in the British Isles”, MammalRev.,13:11-23.
Mason, C. F.; S. M. Macdonalds (1986): Otters. Ecology and Conservation, Londres, CambridgeUniversityPress.
Ruiz-Olmo, J.; M. Delibes (1998): La nutria en España ante el horizonte del año 2000, Barcelona-Sevilla-Málaga,SECEM.
Sandegreen, F.; M. Olson; L. Reuthergarrdh (1980): “Der Ruckgang der Fischotterpopulation in Sweden” dins Reuther C.; C. Festetics (eds.): Der Fischotter in Europa: Verbreitung, Bedrohung und Erhaltung, Oderhaus & Gottingen: 107-113.
Queda prohibida tota reproducció total o parcial d'aquest article.
No hay comentarios:
Publicar un comentario