Barroca mort, Vicent Josep Escartí.

Barroca mort, de Vicent Josep Escartí.

Estic fent un viatge d'aquests que poques vegades tenim ganes de fer: agafar un avió, visitar a un amic, passar unes horetes avorrit i de nou cap a casa.
Però, amb les hores ocioses que vaig a tindre per davant, en treuré profit gaudint d'algun llibret d'aquests que sempre tenim pel calaix de sastre per a aquestes ocasions. Joietes que vaig deixant per fer-me més entretinguts aquests tràngols.
Fa ja uns anys que vaig comprar Barroca mort de Vicent Josep Escartí: un ben admirat professor meu a la Facultat de Filologia - si és que encara es diu així la Facultat, doncs segurament hui ja haurà canviat dues vegades més de nom- i tinc ganes de llegir-ne altra obra: ja he llegit algun a la facultat i Nomdedéu per voluntat pròpia.
Aquesta, doncs, és l'ocasió perfecta per agafar-la pel clatell i llegir-la per primer cop "un llibre curt i entretingut per passar unes hores gaudint de la bona lectura". I no m'ha defraudat.

L'obra d'Escartí són dos contes  que no tenen res a veure l'un amb l'altre, a excepció del temps i l'espai on estan emmarcats. És amb aquest mateix temps/espai i la forma mestra de l'escriptura d'Escartí quan ens submergim de ple en aquella època.
Si hi ha alguna cosa que destaca en l'obra d'Escartí és el seu domini del temps que tracta i com el trasllada al paper, com per exemple: als comentaris dels personatges que són tant reals com si els poguérem escoltar hui en dia a través d'alguna mena de màquina del temps. Escartí vertebra l'obra amb un llenguatge exacte i precís, actual, per poder ser entés pels lectors d'ara, tot i que composa un text amb una gramàtica típica de l'època que fa de l'obra una petita obra mestra difícil d'imitar per altres escriptors menys avesats en aquests assumptes literaris.

La primera de les dues narracions que trobem presenta elements que foren  i són ben nostres -festes, la terra, els oficis...- amb una barreja d'ambient barroc - temps complicat per a la gent que viu eixa  època- i, sobretot, amb elements fantàstics però que podrien ser perfectament possibles, doncs són tractats des del vessant desconegut del fons de l'ésser humà. Seria difícil d'explicar més sense desvetllar alguna cosa de la història. No ho faré.

La segona obra és tractada amb la mateixa seriositat. El llenguatge acurat fins a la perfecció històrica és ben palpable de nou en aquesta part de l'obra. Ara bé, aquesta segona part se'ns conta d'una forma ben diferent, ja que mitjançant una sèrie d'epístoles som nosaltres mateixos els que anem teixint la història.

No diré res més de cap de les dues narracions per fer llum en cap detall de l'obra i que siga el futur lector qui s'enfronte al text amb el mateix desconeiximent que ho he fet jo, tot i que ja heu llegit la meua aportació, paratext evitable: segur.

Si el busqueu, el podeu trobar en Edicions Bromera, els nostres autors. Jo us el recomane, car és una lectura lúdica que us transportà directament a un moment històric concret, ben construït, del qual tens una fotografia mental quan acabes i entens com fou aquell temps, però fet d'una manera subtil, sense la pretensió pomposa d'altres autors de descriure fil per randa el temps i l'espai, en el nostre cas, en benefici de les dues històries. Són, doncs, com he dit abans, els fets i la forma d'estar contats, més l'escriptura d'aquest gran mestre allò que ens ho mostra. 

Sense dubte, una bona estona; un bon viatge al passat.
Ja estic a casa; el viatge ha acabat.


Per Vicent Sapinya i Martí (14/02/2013).