RIP Llibre de paper.

Fa un temps que vaig pensant-ho, no calen ja editors, ni editorials. Cadascú, partint d'un blog com aquest és el seu propi editor i la seua pròpia editorial. Jo mateix tinc la prova evident. Aquest simple blog és seguit de tant en tant. No sé d'on han eixit, ni entenc massa bé perquè després de parar d'escriure durant mesos després d'escriure un article que crec que ningú veurà torne a entrar a l'historial i veig amb desil·lusió que les visites tornen a estar pels núvols.
I no sé què fer, si deixar d'escriure durant uns mesos més o continuar així a la vista de totes aquestes mirades furtives que em segueixen sense saber ben bé el motiu.

D'on eixiu ulls curiosos?
Supose que com he anat enllaçant pàgines d'amics o de gent que em cridava l'atenció sobretot per motius d'art i cultura, també altres han fet igual amb el meu blog i d'ahí alguns s'han guardat l'enllaç i l'han re-enllaçat i així fins a no sé quants subnivells més.
I és així mateix com van a desaparéixer les editorials. I és per aquests motius per què no calen ja ni editors ni editorials.
Internet ens ofereix tantes possibilitats diferents que s'ha acabat el llibre escrit. Per seguir a algú que ens agrada ja no cal llegir en paper.
Ho he estat pensant a mesura que buscava l'explicació de per què cada vegada hi ha més visitants al meu blog. Fins i tot alguns de vosaltres haveu buscat el meu correu personal i m'han arribat missatges dient que us ha agradat molt per aquest motiu o per aquell altre. Bé, ho sent però mai ha estat la meua voluntat agradar-vos, és més, sempre he intentat deixar-vos enrere perquè no m'agraden les totoretes que van mirant allò que escrius per parlar-ne després a la perruqueria amb les amigues.
Potser açò siga part de la fórmula per fer morir els llibres. Els blogs personals ens fan més accessibles a tothom, entre ells a aquells que ens coneixen, i són aquests últims els qui amb voluntat d'afilar-se la punta la llengua parlant d'allò que lligen no paren d'entrar a veure què dius o què no. No sé si ara valdria la màxima aquella de Vicent Escrivà que deia "deixeru-los llegir malgrat que siguen còmics". Açò va en contra no solament dels llibres, perquè el temps que dediquen a llegir els blog personals és temps que no dediquen a llegir literatura, siga literatura culta o siga literatura de consum. En aquest cas les "totoretes" canvien les seues lectures de revistes de premsa rosa o literatura groga per lectures dels blogs d'aquells que els són propers: un veí, un amic, el fill d'un amic... finalment, qui perd és la industria que es mou al voltant de la lectura, perquè com he dit aquell temps que abans es dedicava per a lectures més importants i sobretot de més profit, ara es dedica a lectures sense cap trellat, com per exemple aquesta que us conte jo ara. Queda clar que de blogs hi ha ben bons d'on traure suc, però malauradament si hi hagués un estudi d'aquells més populars, segurament serà el de l'actriu del moment, la presentadora de torn, el friky graciós... ja m'enteneu.

De fet, tota aquella informació - i quan parle d'informació parle de l'essència del mot, d'allò que ens és nou per a nosaltres, siga de profit o no- que apareix escrita a internet i que llegim ens lleva temps. Gran part d'ella no ens servirà després per a res, com aquest mateix article, malauradament veure com hi ha gent cada dia llegint allò que poseu al facebook - per posar una xarxa social com a exemple de les moltes que hi ha-, i a més a més ho comenten - hi ha comentaris roblits d'altres comentaris- com si allò que ha dit algú tinguera la més mínima importància.
Ara bé, que no tindrà importància, però que ens va la vida en saber què ha dit tal o qual amic. Sí, amic, no estem parlant d'allò que ha dit el premi Nobel de les lletres, no. Parle d'allò què ha dit el nostre amic, eixe que està aturat sense feina i no sap què fer a casa tot el dia més que posar comentaris més o menys graciosos o més o menys interessants a aquesta xarxa social. Com sinó llegir eixe comentari ens rebaixés a ser part d'una minoria que no està al dia amb les novetats de la xarxa.
Perquè, com puc jo que sóc un seguidor fidel de tots els meus amics no estar al dia amb allò que han dit? I, clar, si no he llegit el comentari que ha posat fulanito o menganito i després es parla sobre això al grup d'amics restaré exclòs.
O, per un altre costat, si sóc dels que forme part del grup de "totoretes" i sempre ho estic llegint tot, no pot ser que vaja a la perruqueria i que Juanita comente la cançó, l'enllaç, el comentari, la foto, etc. que ha posat Miss X i que jo no estiga al dia. Siguen més adequats o no aquests dos exemples crec que la idea queda clara.
I així ens va, que després ens sorprén que diguen que nosaltres som dels més incultes d'Europa  - vaja "nosaltres" espanyolitzat, segons les teories del Wert, que acabe de posar, us haveu adonat, no?-, i ens preguntem com pot ser si llegim molt. I és que llegim, però no llegim com toca. I no ho fem perquè no ens han ensenyat, no han ensenyat a la societat a saber llegir. Ens han ensenyat a ajuntar vocals per forma síl·labes, les síl·labes per formar paraules, les paraules per formar oracions i les oracions per formar textos. Amb tot, no sabem llegir.
I el problema, com passa sempre, ve de la base. Llegir és aprendre, però tampoc ens han ensenyat a aprendre, ens han ensenyat a aprendre per oblidar, perquè estudiar a l'escola, facultat, etc. és estudiar per superar exàmens, per passar probes. És allò que coneguem com a "empollar", llegir i memoritzar per després vomitar-ho al paper i si ens pregunten un mes després haver oblidat tres quartes parts. Perquè fins i tot a l'educació vivim enmig d'una societat de consum.
Recorde un programa de televisió on hi havia clars exemples d'açò mateix. El programa consistia a fer preguntes del grau d'E.G.B a pares i mares, i si aquests no les sabien, uns nens els ajudaven a respondre. Era lamentable veure com els pares no sabien gran part de les preguntes i, fins i tot, confessaven que havien estudiat per a anar al programa.
Açò que pot semblar-li a vosté, benvolgut lector, per a fer riure no ho és. I no ho és perquè tot i que parle de terceres persones podria dir el mateix de vosté i de mi. Si jo li preguntarà a vosté preguntes que saben nens de deu i onze anys sobre la composició de la terra o del cos humà vosté no en sabria la meitat -tirant molt per dalt. Ara bé, si li pregunte per l'últim comentari que ha posat el seu company de treball de la taula del costat a la xarxa social que tenen en comú, estic quasi segur que el sabrà.
I el que em fot no és que vosté no sap preguntes bàsiques, no som computadores com la que estic jo escrivint ara mateix aquest article, em fot més que sap el comentari del seu company. I el sap perquè ha passat dues o tres hores revisant els comentaris dels seus companys perquè demà al migdia els comentaran mentre estan dinant. I ho faran amb la ignorància - desconeguda o coneguda però ignorada- que són uns complets incultes. Si almenys vosté dedicara d'eixes dues hores tan sols una a veure la xarxa i l'altra a llegir allò que cal per a ser persona i demostrar que allò que fem fins a certa edat ens ha servit per  alguna cosa jo estaria menys indignat. I ja ha eixit l'adjectiu, indignat? Sembla que ara l'adjectiu per excel·lència siga aquest. Retire l'adjectiu i poseu allà l'adjectiu malhumorat.
I ho canvie perquè la mostra fefaent que som uns incultes és la repetició constant i continuada dels adjectius de moda, com si foren altres els que pensen per nosaltres. Ara ja no es diu mola, o guay, o flonante, o xaxi... ara ja hi ha una altra forma que de segur haurà posat el famoset del moment i no pose quin és perquè quan vosté llegirà aquest text el meu adjectiu "del moment" haurà restat ja obsolet. Perquè això sí, moren els llibres de paper i la lectura, però no moren els programes de televisió, bé els cultes sí, perquè estic segur que els documentals de TVE2 no són els de màximes audiències. No és que moren, però sí que subsisteixen sota mínims per un sentiment de nostàlgia vergonyosa cap a una cultura de la qual no fem cas.
Sempre serà millor, els Grans Germans, La Voz, Operación Triunfo, etc. Sí, no podem deixar de saber qui ha cantat tan bé, què li ha passat dins d'una casa a un complet desconegut o què li ha passat al famós de torn. Que incultes seríem si no ho sabérem.

Com els deia aquest text no té cap sentit, ni passarà als annals de la història per la seua composició, ni el seu missatge, però si quan acaben de llegir paren solament un instant a pensar en allò que els he dit, s'adonaran vostés que el llibre ha mort. Descanse en pau.

Per Vicent Sapinya i Martí.