La tertúlia de Joan Fuster, per Xavier Serra.

La tertúlia de Joan Fuster, per Xavier Serra.

Xavier Serra – o Xavi, com l’he conegut sempre- és un professor d’aquells que els alumnes el titllen de fill de puta. L’expressió “fill de puta”, com bé diu ell mateix a l’obra, pot tenir un tarannà d’amistat. Dos amics que s’estimen l’un a l’altre poden dir-se aquesta expressió i no s’ofendran, més aviat al contrari, l'ús els fa entendre que el seu vincle afectiu és fort.

Ara bé, us assegure que aquesta no és la semàntica que els alumnes empren quan fan referència a Xavier Serra. No et preocupes, benvolgut lector, sé que Serra em permetrà aquesta llicència i que sap ben bé que l'expressió se l'ha guanyada - fins i tot, puc dir que n'està ben orgullós.

Vaig conéixer Serra com a professor als meus anys a l’institut  - és Doctor per la Universitat de València-  i a l’igual que altres professors fills de putes – Boro Vendrell, Vicent Josep Escartí, Vicent Alonso, etc. - per als demés, a mi em creava una certa simpatia o, podria dir millor, una certa empatia. No sé per quin motiu són aquesta mena de professors que t’obliguen a fer exercicis mentals i no a ser simples màquines reproductores de fulls plens d’estudis d’altres, aquells que m’eren més atractius –intel·lectualment parlant.

Així és com m’aprope a les obres de Serra i com parle ara de La tertúlia de Joan Fuster.

L’obra comença pels primers anys de la vida com a intel·lectual de Joan Fuster, narrant breument la seua procedència, i fent un repàs epidèrmic per la seua vida fins a la seua mort. El fil conductor són les diferents tertúlies a les quals assistia Fuster -sobretot a València i a sa casa de Sueca- i les seues amistats lligades a elles des de jove. D’aquesta manera Serra va desgranant quines són les seues amistats més properes, què van fer i qui van ser, les inquietuds del mestre , allò que busca, què pretén, què aconsegueix i què no, etc.

El llenguatge de Serra és culte. Ben culte. Tot i ser ben fàcil d'entendre perquè usa un llenguatge que ens és proper. No és casual. Escriure com ell escriu és un art i l'art - excepte rares ocasions- mai és casual. 

L'estil que empra és clar i àgil, sense barroquismes, cosa que cal agrair quan estem davant d'obres que per si soles podrien tindre una certa dificultat de comprensió. 
L'obra no té una extensió considerable, el rerefons que comporta haver-la escrit sí.

En la meua opinió, pareix que Serra busca posar cadascú al seu lloc. Des de les primeres amistats fins a les més tardanes, també als amics polítics, o als amics religiosos, als mitjans de comunicació –sobretot diaris i editorials – i, en definitiva, a tots aquells que van ser influència de Fuster o influenciats per aquest.

Dintre d’aquesta voluntat de posar cadascú al seu lloc, l’autor sembla dir “si preguntarem per les amistats de Fuster una vegada mort, apareixeria tothom, però anem a posar els punts damunt les is.”

Potser la meua visió de l’obra no siga l’adequada i la voluntat no passe més que per voler contar una part de la vida del nostre autor més conegut. Malauradament, si així fos, Serra em decebria. I, coneixent el fi gust de l’autor per la crítica mordaç i la incitació a la reflexió, la seua voluntat –l’haja encertada jo o no- no és de ben segur gens epidèrmica, com abans he volgut reflectir per a no dir-li a vosté de primeres que es troba davant una obra que el farà gaudir i pensar - i per aquest ordre.

Per Vicent Sapinya i Martí (Sueca, 04-03-2013)