Se m'ha mort l'ombra. (de la sèrie "moments íntims").

Se m’ha mort l’ombra.

Qualsevol científic de mig-pèl us sabrà dir que si hi ha alguna cosa que ens diferencia i ens fa únics són les nostres empremtes dactilars i l’ADN – sense contar, o fent-ho, és clar, el número del DNI.

Un observador ociós - com jo - us podrà dir que no solament tenim aquests tres - ? - trets que ens diferencien específicament els uns dels altres. També la nostra ombra és un tret característic propi. Sí, ja sé que vostè ara pensarà que qualsevol ens podria imitar l’ombra – a mode d’ombres xineses - i deixaria de ser única, però també ens poden imitar les empremtes, l’ADN i sostraure el número del DNI – l’ADN fins i tot ens el poden reconstruir a partir d’altres animals. Cosa que no sé fins quin punt és menys “copiable” que la nostra ombra, doncs no veig possible fer la meua ombra a partir d’una granota. Almenys, no en mida.

L’ombra de cadascú de nosaltres és única perquè si bé, com ja he dit, es pot copiar en una certa postura, mai es pot copiar per complet, ni durant massa temps. Cada vegada que canviem de postura, o de posició vers una llum, o ens movem amb el nostre típic caminar, la nostra ombra varia, però mai deixa de ser indefectiblement “nostra”.

Si més no, els puc ben garantir que seria el millor mètode de seguretat – millor fins i tot que les claus personals per als caixers, per exemple. O que els números PIN, PUK, etc. I ho és per un motiu amb el qual estic segur que vostès estaran d’acord amb mi.

Si se n'adonen quan una persona mor - vull dir el moment que deixa aquesta vida per passar a una altra millor, els nostres familiars ens han posat monedes als ulls, el barquer ens passa a l’altra banda i totes aquestes coses - aleshores, perdem les empremtes i també l’ADN, fins i tot, diuen que perdem el número del DNI i li’l donen a un nounat – o això eren historietes de carrer? Bé, tant s’hi fa, la cosa és que el perdem.

Però, bé, la realitat, és que no ho fem. Sí, ja sé que els estic marejant amb aquests giravolts del no al sí i volta al no, però té la seua raó. Esperen un momentet. Estaran d’acord que l’ADN hui en dia es pot conservar, si més no, ho han fet amb gran quantitat d’animals ja extingits, per exemple.  Les empremtes dactilars també es poden conservar, solament han de tallar-nos un dit i posar-lo en formol. I el número del DNI, en realitat, no és ni nostre, solament ens el deixen per a aquests anys que estarem vius i, després, a saber si ens el deixen conservar o què fan d’ell.

Ara bé, i l’ombra? L’ombra, benvolgut lector, és sempre nostra, inimitable, única, personal i intransferible. Quasi com el DNI o certes targetes del banc. Malgrat aquests adjectius, vostè sap que el DNI i les targetes del banc les pot prestar a qualsevol i amb un poc de bona fe per part del receptor li seran acceptades en qualsevol farmàcia, centre comercial, Correus, etc.

Però l’ombra no. Vostè no li podrà deixar mai l’ombra al seu fill, ni a la dona, ni al veí. L’ombra és sense cap mena de dubte allò que més ens caracteritza i ens és més pròpia. A més a més, no cal renovar-la - com faríem amb el DNI-, ella sola va canviant i adaptant-se a nosaltres. I quan arriba el moment de treure’ns les monedes dels ulls i donar-les al barquer, l’ombra ens acompanya a l’altre costat i no es queda al món terrenal – els puc ben assegurar que les empremtes, l’ADN i el DNI no fan això.
I, es preguntaran, com sé que hi ha ombra a l'altra banda? Vostès hauran escoltat moltes vegades d'aquells que han sofert un accident, i que de poc no els va la vida, dir: "he vist la llum al fons del passadís". I, és clar, si hi ha llum hi han ombres.

És per aquest motiu que crec que hauríem de demanar als deus terrenals - a eixos que governen el món sense que nosaltres sabem qui són - que ens permeteren emprar l’ombra com a mètode de seguretat. Amb tot, estic quasi segur que no ens ho permetrien, doncs l’home – l’home social i que forma part de la manada de bens: vostè i jo- està condemnat a no ser mai únic, ni a tindre característiques diferenciadores, tot i que ens intenten vendre que sí, però que com li he mostrat i demostrat no és així.

Reclame, doncs, el meu dret a ser diferent, tot i que sigui amb la meua ombra, perquè un dia quan estaré en el vell pont de fusta esperant Caront, vull veure-la al meu costat, com a tret propi. I si des d’allà baix es permet a les ànimes observar el món dels vius, voldré veure el meu soterrar i la mort de la meua ombra. Aleshores, els diré als meus companys de viatge “Mireu, se m’ha mort l’ombra”.
Perquè clar, l'ombra, el nostre tret més únic, no mor fins que no tanquen la caixa.

Vicent Sapinya i Martí (Sueca 06-03-13)