martes, 10 de septiembre de 2013

A peu de foto, Xavier Serra. Fotografies: Francesc Vera.

A peu de foto, Xavier Serra.  Fotografies: Francesc Vera.



Després de llegir La tertúlia de Joan Fuster de Xavier Serra et quedes amb ganes de més Xavier Serra. I, si et quedes amb aquestes ganes, no és tant per allò que et conta - Serra és un home llegit i, normalment, allò què conta és ben interessant- sinó del com t'ho conta.
La seua escriptura no és d'aquelles que va recargolant-se en les idees i perdent-se en els adjectius, com potser la de molts dels escriptors actuals, doncs necessiten mostrar i demostrar - almenys a d'ells mateixos - que tenen les qualitats necessàries per fer literatura de qualitat. I és, paradoxalment, en aquest punt on, segons el meu parer, aquests escriptors perden la noció d'allò què és literatura de qualitat. En Serra això no passa. I no passa perquè ell sap què vol contar i ens va conduint de la mà pel text, fins al punt que té tanta seguretat que sabrem desxifrar què vol dir-nos que ens deixa anar lliures amb el perill que comporta no acabar d'entendre el significat de la lectura entre línies. Perquè, si una cosa té Serra és que la seua literatura mai és supèrflua, va entrellaçant subnivells mitjançant referències a altres lectures i altres autors per acabar d'arrodonir tant el text com tot aquell hipertext que sempre vertebra la lectura.
Ben vist, passa igual en tots els autors. Si estudiem qualsevol text, fins i tot textos sense voluntat d'erudició, sempre trobarem que les idees que ens diu algú, ja les ha dit algú altre. En certs autors la voluntat de referencialitat no podem saber si és manifesta o bé ens arriba per la nostra pròpia enciclopèdia cultural i, en definitiva, som nosaltres els que veiem més d'allò què posa. En molts escriptors, sobretot assagistes, filòsofs, sofistes i altres erudits d'aquesta índole, ha passat al llarg de la història de la literatura. No recorde qui em va dir un dia "m'entrevistaren per a x periòdic i em van fer tota una anàlisi magistral de la meua obra.
La majoria de les coses que hem van dir, jo ni tan sols les havia pensades".
No sé ben bé si açò que dic m'ho van dir, o em ve al cap que potser ho va dir Joan Fuster a l'entrevista que li va fer Montserrat Roig. Bé, tampoc és massa important, ni ve al cas.
Volia dir que, si en molts autors aquelles dobles i triples giragonses del llenguatge i les idees del text són casuals, no passa en el cas de Serra. Ell sap ben bé que està mostrant aquestes variants. I, a més a més, ho mostra fent-nos les referències. És evident, doncs, que en la literatura serriana trobarem tants subnivells que, probablement, perdrem el fil en alguns d'ells. És el que passa quan llegim els vertaders mestres.

La seua literatura, com ja vaig dir, és completament fluida, fàcil, propera al lector. D'una senzillesa que és impossible no adonar-se'n de la dificultat que té escriure així. No, no és casual. Ni ho és, ni crec que ho pretenga ser. No és l'estil de Serra. Serra és un professor - ara a la Universitat de València- i com a professor està obligat a ensenyar - a ensenyar-nos- que no existeix l'èxit casual en ningun aspecte. I molt menys en la literatura.
I per això treballa els texts, des de la primera paraula fins a l'últim punt. I és en aquests moments quan estàs llegint allò que diu quan t'adones que llegir Serra no és una obligació, és un gran plaer. I, aleshores, saps que quan acabes aquest llibre en  voldràs altre. I així...


En A peu de foto no gaudim una vegada, en gaudim dues, tres o més. I ho fem perquè de primeres gaudim en allò que se'ns conta d'inici. I no és un text. És una foto - o, si voleu, un text visual. Perquè hi ha fotos fetes per a mostrar i d'altres fetes per a contar-, de Francesc Vera, que ens porta a un lloc, que ens mou uns sentiments i ens explica una història. Després Serra ens conta una història, en referència  aquesta foto? No ho sabem. Per tant, ahí comença ja un altre nivell. Perquè nosaltres hem vist la foto, ens hem fet una història que potser, o no, és la que ens volia contar Vera. Després entra Serra, amb una altra visió que res, i d'això estic ben segur, tindrà a veure amb allò que havíem imaginat.

Com sempre, alguns texts que ens són més propers ens cridaran l'atenció, ens arribaran més. D'altres no ens contaran res més que allò que nosaltres mateixos els deixem que ens conten. Però d'allò que no en dubte és que quan acabaran la lectura hauran aprés més de la vida - de la vida seua i de la vida d'altres-, hauran gaudit i buscaran, ara o en un futur, continuar llegint Serra.

Per Vicent Sapinya i Martí.

No hay comentarios:

Publicar un comentario