Adéu

Rebusque en internet i trobe una sèrie de textos meus que no recordava haver escrit. Apareixen ahí, quiets, estàtics, immortals... Algun no m'agrada; fa pudor de vell, d' ingenu.

Aquest, però, em diu alguna cosa. Em recorda un temps passat.

Adéu

Vaig pensar que trigaves. El silenci del telèfon tan sols em deia que potser l'ignoraves. Que no estaries a l'altra banda de l'auricular.

Mai no haguera dit que la teua veu s'havia quedat muda per sempre més, que el teu cor ja no em donaria el seu ritme constant, quan, després de fusionar els nostres cossos, les nostres aspiracions, les nostres fantasies, les nostres passions, recolzava el meu cap sobre el teu formidable pit per sentir-me protegida. Com un nen que es refugia al si de la mare. No haguera ni tan sols imaginat que aquelles fortes mans que tantes i tantes vegades havia acaronat el meu - aleshores - tendre cos podien deixar de moure's, ni els teus obscurs ulls que ahir em miraven amb alegria desmesurada de la nostra nova notícia es quedaren sense un bri de trista llum. Els teus llavis, ara erts, on han quedat?

Res em va advertir que açò podia passar, per quin motiu ningú em va dir que aquest dia el teu cos desapareixeria del meu costat: em deixaria el llit fred, el cor desfet, la vida sola...?

Tan sols em queda que les gotes d'aquest dolç verí continuen corrent pel meu cos com un cavall negre imponent, salvatge, que destrossa l'herba i els obstacles per allà on passa, per poder gaudir de nou del teu cos, amb noves experiències oposades: sense volum, ni ritme, ni força, ni tendresa... I serem junts o, simplement, no hi serem.

I si la veu torna a escoltar-se en algun indret d'aquella gran i sorda vall dels nostres records, ressonarà aquest eco allà on els nostres ancestres van escoltar les seues mateixes veus, justament abans de morir.