martes, 6 de mayo de 2014

Sueca

Un altre text dels que he trobat, que no m'acaba d'agradar, però parla de Sueca.

Sueca, el meu poble.

El meu poble comença al nord amb l'Albufera i acaba al sud amb la Cullera turística, a l'est trobem el Mediterrani i a l'oest l'Espanya del "macho ibérico", la chistorra", el flamenc y "los toros".
Rodejada per tota ella podem veure un del paisatges més meravellosos del món sencer - o quasi -, llargues i llargues esplanades d'arrossers i tarongers es poden veure, tan llargues que es perden en l'horitzó. I, a cada època de l'any, un matís cromàtic diferent: a l'estiu regna el verd dels camps d'arròs, a la tardor l'or d'aquest arròs a punt per a la sega, a l'hivern el marró de la terra en balbejo i a la primavera el blau cristal·lí de l'aigua. I sempre, els seus impressionants paisatges, cadascun diferent, però únic.
Al sud-est travessa el nostre riu, el Xúquer. Un riu en els seus temps magnífic, i, que ara, coses del temps - i de polítics -, baixa poc a poc i silenciós - semblant a un presagi - com si ell mateix anés eixint al camí del seu soterrar.
En mig de tots aquests paratges i rodejada per la marjal, es troba l'illa dels arrossers, la Muntanyeta del Sants. Abans fou objecte de l'espoliació de la seua roca, avui, per sort per tots, no van a robar-li més terreny.
Dalt dels seus lloms es troba l'ermita dels sants Abdó i Senen, és una ermita petiteta, però molt acollidora. Una vegada a l'any el poble de Sueca trau als dos Sants en romeria.
Des de dalt d'aquest turó podem veure, la pràctica totalitat del nostre territori i al fons d'aquella estampa, com no, el poble de Sueca. Tot viatger curiós i amb ànsia de bons records deuria de passar, almenys un cop a sa vida, pels lloms de la muntanyeta.
Avui quan he eixit al carrer, començava a ploure i aquella oloreta a Sueca, m'ha pujat fins al nas. Diuen que aquella olor és la pols que puja quan cauen les primeres gotes i que a tots els llocs és igual. Però no és veritat això. Tot Suecà s'adona quan està lluny del seu poble, i comença a ploure. L'olor aquella és diferent, et recorda el poble, però no per ser la mateixa olor, sinó ben bé al contrari.
A Sueca la pols que s'alça quan plou fa olor a tarongina (azahar li diuen els meus veïns), a arròs, a la suor dels jornalers, a les rodes dels carros amb haques - que en queden pocs però l'afició aquests darrers anys està fent que encara en passen pel carrer de tant en tant- a les festes de setembre, a paella, al foc de les falles, a la sal del mar mediterrani, a homosexuals - sí, per què no dir-ho? tothom sap que a Sueca sempre hi ha hagut i que " casa sí, casa no, hi ha un", és com qui no sap que els aragonesos són cabuts, els madrilenys "xulos" i els Sevillans gitanos- i, en conjunt, a la nostra forma de viure. A aquesta forma de viure d'un poble, del batec del cor d'un poble, que tants i tants pobles han perdut, però que el nostre encara guarda.
És un poble diferent: aquell que se'n va vol tornar i molts que tenen la possibilitat de marxar es queden . Hi ha que han marxat, però que en les seues entranyes porten sempre darrere el nom de Sueca com qui porta el record d'un fill que ja no està. I sempre estem els que ens quedem i no volem marxar, tot i que ningú sap que li portarà les pròximes aigües del riu de la vida, de sa vida.
El meu poble té alguna cosa que tots sentim, que tots sabem, que tots estimem i quan ens pregunten què és, ningú sap explicar. Moltes explicacions s'han donat: el clima, la proximitat del Mediterrani, els seus paisatges, la seua gent i un tant llarg etcètera de coses meravelloses que no podria mai acabar de narrar. Potser siguen algunes d'aquestes coses el que fan al meu poble tant excepcional o, segurament, són totes en conjunt.
M'hagués agradat veure els primers pobladors del meu poble, segurament no van ser uns homo sapiens en busca de cérvols i d'animals salvatges per menjar - com diria un reconegut escriptor del meu poble, fent broma, es clar -, però sí que han d'haver estat gent necessitada d'aliments i que ací, a la nostra terra fèrtil trobaren el que necessitaven com avui, després de tants anys, encara trobem nosaltres allò que necessitem d'ella i ella pareix gaudir de la nostra presència, atenent a l'alegria dels colors que emana.
Joan Fuster digué que si un viatger no passava per Sueca no es perdria res d'excepcional, i no creieu que no estic d'acord amb ell, tot i haver escrit aquest text. No veure Sueca és com no contemplar mai el Guernica, la torre Eiffel, el David, la Mona Lisa, les piràmides egípcies, etc. Ben mirat, què tenen d'extraordinari? Tothom pot viure sense haver-les vist mai, o no? A cas cal per viure contemplar aquesta mera matèria? Doncs, igual passa amb Sueca, és un poble més. Al igual que la Mona Lisa i el Guernica són dos quadres més, el David és una escultura més, la torre Eiffel una torre més i les piràmides uns edificis més... Simple matèria que no aporta res al dia rere dia.

Sueca té una cosa que no tenen els objectes abans esmentats: que la pots viure, que pots sentir el calor de la seua gent, que quan algú se'n va ja està pensant en quan tornarà. No obstant, ben mirat, tampoc són coses que paga la pena veure. Tenia raó Fuster - o no?

No hay comentarios:

Publicar un comentario