L'ONA
Quan Joan
Fuster va escriure l'aforisme Si
tens un fill, ensenya'l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En
realitat, haurà de ser a costa
teua… no sabia que el seu veí, Alapont,
escoltava cada nit des de la terrassa com
teclejava a la màquina d'escriure. En aquells
moments, el que no sospitava Alapont és que Fuster, observador i que no tenia fills,
pensava en ell quan escrivia la màxima. Alapont, fuster de professió - casualitats de la
teranyina baixaulista-
possiblement mai va llegir l'aforisme, ni res de la seua obra.
Si
heu llançat algun cop
una pedra a un toll d'aigua o a un llac sabreu que aquesta no fa una sola ona,
en fa tot un arxiu d'ones repetitiu en el temps. Per tant, que Baixauli -
Mauel Baixauli, Sueca, 1963 - escrivira Cavall, atleta, ocell, no és més
que la conseqüència d'una ona temporal d'aquell arxiu que va iniciar
Fuster. O, ben mirat, pot ser que tot partira d'algunes ones abans de l'homenot
de Sueca.
Vosté, benvolgut lector, és un
fill desagraït.
Tots ho som, en realitat. I així n'ha de
ser. Si parem a pensar, veurem com cada pare es preocupa més pel fill
que a l'inrevés. Repetisc, així ha de ser
i així serà sempre. Si no, malament. No cal dir, que sempre hi ha
excepcions; no totes les ones són sempre rítmiques. De
vegades, la repetició, la respiració del món - els
Nassus repiren, diuen-,
l'harmonia es romp per motius que desconeguem. D'això, si més no, tracta
l'obra Cavall, atleta, ocell, de com
un pare, vidu, es deixa la pell pel seu fill
descompassat. Desagraït, com tots els fills.
Alapont,
un pare obsessiu amb la faena i primmirat amb tot allò que fa, no deixa sol el seu fill, Arístides, a qui acompanya al llarg del seu creixement
personal, tot i la distància, quan ha perdut o
no ha trobat el ritme de l'ona. L'artefacte, la màquina de fusta creada al mil·límetre
pel pare, n'és la prova.
No
ens equivoquem, per unes raons o per altres, cap joventut és segura, el dubte constant existeix, la por de créixer de la
que ens parlà James Matthieu Barrie n'és
sempre present, fins a la fi dels nostres dies - pregunteu als metges de
cirurgia plàstica. Els
joves, amb la incertesa del pas al món adult, dubten, s'interroguen, exploren;
viuen, experimenten fins que troben el seu espai vital al món. O no. I, en
aquest O no, és justament on Alapont sembra les
seues cabòries vers el fill, entre l'univers que crea Baixauli d'aiguamolls de
café i les fustes salvadores del seu taller. Un univers teixit
amb aparicions constants de personatges coneguts, de passatges viscuts amb
anterioritat, d'espais que ens són
familiars... Entrar en les obres de l'escriptor suecà és entrar a terra ferma.
Les angúnies, l'excitació, els recels,
la conversa entre el lector i l'obra no són casuals, són, en realitat, els maldecaps diaris de
qualsevol persona, les pors existencials de hui i de demà, el fruit de l'escriptura del jo. Les preocupacions que discernim en Alapont, els altibaixos d'Arístides, les pors de Kaneko,
l'amistat de Radu són fets
quotidians que l'escriptor ens planta davant la cara com a espill de la nostra
realitat, en un microclima propi. I, això, com fan els bons
psicòlegs, ens fa detindre'ns a escorcollar els nostres sentiments primitius.
Ho diu
constantment el narrador citant Robert Bresson Fes que aparega allò que sense tu no es veuria.
Penseu-ho.
Llegiu-la;
llegiu-vos.
V.S.M (27/01/2025)
No hay comentarios:
Publicar un comentario