Amics d'escriptors

Amics d’escriptors

El problema d’alguns escriptors són els seus amics. Ho dic fermament.

Quan un escriptor comença a escriure – vull dir, quan ni ell es considera escriptor- no el llig ningú. Ni els amics.

Calen unes quantes obres, algun premi – difícil, feu-me cas o llegiu Baixauli- o un desconegut, valent, que parle de la seua obra perquè altres desconeguts comencen a llegir a l’escriptor desconegut. És, aleshores, a través del boca a boca o de la publicitat del premi quan els amics o els intel·lectuals de butxaca amb ànims amistosos s’acosten a l’escriptor.

Si li arriba la fama és perquè la seua obra, almenys una part d’ella, sense entrar en nivells qualitatius, agrada a un grup més o menys extens. Si és un grup català, a quatre gats. I serà a partir d’aquest moment on l’autor haurà de tindre visió i triar als bons amics mentre en crema d’altres. Quan dic bons dic lúcids. I ho explique: tot escriptor es troba davant un abisme quan acaba la seua obra i busca aquells “bons amics” per mostrar-los-la. La despulla primer a d’ells. Si la tria ha estat dolenta, si els amics que han restat són interessats i curts de gambals, què creieu que passarà? Tot serà lloable. I lloat. Desféu-vos-en d’aquells que no sàpiguen dir-vos Tira-la al fem. Com, més que possiblement, hauria de fer-ho algun bon amic meu amb aquest mateix article.

No podem saber mai què pensa l’altre. Estem obligats a ser intradiegètics. Egòlatres.  Jo, jo i jo. Déu ens guarde de saber què pensa el nostre veí de nosaltres. O, el que és pitjor, a d’ell de què pensem nosaltres d’ell!

Però, confessareu que alguns cops ens agradaria saber-ho. Almenys, per saber la veritat. La veritat? Existeix? Bé, si més no, eixa realitat objectiva - mínimament objectiva- de l’opinió de l’altre.
De vegades, quan he escrit alguna cosa m’he autoflagel·lat preguntant-me si m’agradava. Es clar. Ho he escrit jo! I m’entren les ganes i els dubtes d’interrogar algú. Però no ho faig. Fa molts anys que vaig aprendre a no preguntar aquestes coses; què més hi fa mentre m’agrade a mi? Deia Fuster a Valor sigues sincer amb tu mateix en narrar i l’estètica o la tècnica que utilitzes serà actual. És a dir, també Valor, mestre de mestres, dubtava de la seua escriptura. Si més no, Valor dubtava de l’anacronicitat –permeteu-me el mot- de la seua escriptura al moment en què vivia.

Fa temps que l’egolatra que porte en mi va superar aquestes pors socials – i por a la societat-, al què diran, al què veuran de mi a través d’allò que faig, a construir i reconstruir el meu passat; els meus jos viscuts, l’arcaisme i la innocència de la meua obra anterior. Faig el que vull, escric - o pose el meu ull digital- allà on el meu jo d’aquest mateix segon quan escric - o fotografie- imagina. Amb tot, si no agrada als altres és perquè no entenen qui sóc. Potser mai ho faran. O, bé, perquè no he triat com cal els meus amics. O, bé, simplement perquè és dolent i m'han lloat: ho deia abans.
Ara bé, quan vaig a alguna fira del llibre, m'adone que no sóc l'únic que no ha triat bé: entre aquells parcs d’atraccions temporals de la cultura, replets de barracons blancs, es mouen alguns lectors realment interessats en les novetats, d'altres que van a deixar-se veure, autors que no han pogut trobar cadira i la gent que va passejant amb la família perquè aquesta és una activitat molt cool. “Postureig” li diuen els joves a la posa de tota la vida. I entre tota aquella gentada, pots trobar a l’interior de les casetes, asseguts, una sèrie d’autors amb amics dolents. Dolents o mal triats. O dolents i mal triats.

Sempre està l'excepció: replet de gent està el barracó de l’editorial forta i coneguda que ha fet una bona publicitat i ha escollit les obres que, a priori, van a ser èxits de venda. Sinó ja mouran ells l’assumpte per a fer-ho. Aquests autors, amb més o menys èxit, amb més o menys qualitat, allà van signant, passant el temps i fent córrer els diners. 

Després trobes els segons; els autors als quals em referia. Aquells que han publicat una obra i estan allà, mig orgullosos mig amagats, sense signar cap llibre. Ni un. Fan una mica de llàstima i t’entren ganes d’anar i comprar-li el llibret perquè te’l signe. Ah! Però jo no sóc l’amic. Has triat malament. On estan, ara, els amics als quals els donares l’obra i et van dir que els havia agradat tant? Amb sort, algun s’acosta una estoneta un matí i distreu l’autor amb un cafè calentet, mentre suca una magdalena. Semblen elefants blancs, diu mirant els barracons. I l’amic ja no hi és; les paraules sonen en l’aire. Tot i que és possible que no ho facen. Qui ho pot saber?

25-04-16. Mallorca.